Ara que acaba la prestigiosa FITUR i un cop han conclòs les V Jornades de Turisme d’Interior, no seria dolent analitzar el paper cutxé que hem acumulat en carpetes i bosses. Mentre fullegem tríptics i revistes que s’esforcen per mostrar l’encant del nostre país, sempre arribem a la mateixa conclusió: ens hi trobem als indrets més singulars de tot el territori. Cada poble pot arribar-hi (o pot no deixar de ser-ho) i, afortunadament, a pesar d’unes característiques palesament comunes entre alguns, cada espai geogràfic –més enllà de les fites municipals- pot cercar béns i belleses peculiars i transcendents. En la lectura de tots aquests productes, ens podem trobar casos curiosos, com els de fullets i calendaris amb unes vistes panoràmiques caducades, perquè no es vegen les protuberàncies urbanístiques ni les fredes naus de polígons ‘ecològics’. Se’ns fa urgent ‘emmarcar’ el paisatge: no per entendre’l sinó per amagar-lo.
Ens agradaria pensar que totes eixes mostres als tríptics i postals, a banda d’una impostura, són un símptoma de penediment. Però no, res més allunyat de la realitat: es tracta de vendre, encara que allò que es ven no corresponga amb la realitat; tot és qüestió de màrqueting.
A dia de hui, aquells qui fomenten un turisme sostenible amb més èmfasi solen tenir alguna macrourbanització en projecte. I molt probablement, la financiació d’aquelles iniciatives ‘sostenibles’ prové d’aquestes darreres. Si férem un estudi estadístic de la utilització d’aquest terme tan gastat (el de “sostenible”), probablement ens adonaríem que s’usa més quan parlem d’una macrourbanització que d’un paisatge ‘verge’ o conreat; quan es creen espais predissenyats, clonats els uns als altres, amb les recialles d’un ‘antic’ paisatge únic, i destruït precisament per tal de poder construir el nou producte. Més enllà de la discussió conceptual, tan de boga hui dia, aquest terme s’ha integrat perfectament en una part de l’eslògan publicitari de promotors i alcaldes seduïts.
A dia de hui, aquells qui fomenten un turisme sostenible amb més èmfasi solen tenir alguna macrourbanització en projecte. I molt probablement, la financiació d’aquelles iniciatives ‘sostenibles’ prové d’aquestes darreres. Si férem un estudi estadístic de la utilització d’aquest terme tan gastat (el de “sostenible”), probablement ens adonaríem que s’usa més quan parlem d’una macrourbanització que d’un paisatge ‘verge’ o conreat; quan es creen espais predissenyats, clonats els uns als altres, amb les recialles d’un ‘antic’ paisatge únic, i destruït precisament per tal de poder construir el nou producte. Més enllà de la discussió conceptual, tan de boga hui dia, aquest terme s’ha integrat perfectament en una part de l’eslògan publicitari de promotors i alcaldes seduïts.
Macrohotels amb àrees residencials davant la platja de l’Ahuir o urbanitzacions amb vistes a Sant Jeroni o a qualsevol “bello paraje natural”, no cal ni dir-ho, són mentides paisatgístiques –o fal·làcies, a seques- que se sustenten tant per qui les construeix com per qui decideix empassar-se-les. No perquè el resultat no siga un paisatge sinó perquè el venem amb l’esquer de l’atractiu que hem destruït.
En el món en què hom propugna una especialització per tal de poder ser competitius, optem per la còpia i la clonació d’un projecte no-turisme-sinó-construcció que consisteix a vendre uns determinats bungalows en compte de fomentar l’exclusivitat que ens ofereixen els nostres castells, els molins hidràulics, els trapigs, els riuraus, els jaciments que ens relaten qui ha viscut a aquesta terra, les esglésies, els monestirs, les ermites, els passeigs per senders habilitats, els paisatges que han caracteritzat la història dels nostres pobles... Però potser el que esperem és rehabilitar-ho tot, com una mena d’illa, amb els beneficis del proper PAI.
Ara per ara, això, i molt més, ens pot suggerir la lectura de les incipients i tímides publicacions de tipus turístic; unes publicacions que, d’altra banda, donen peu a pensar que, això del turisme alternatiu, cultural, rural... els municipis no s’ho acaben de creure; però, en fi, si està de moda i n’hi ha subvencions...
Com en qualsevol camp, hem d’aprendre a ser rigorosos: ens hem d’avessar a crear productes amb una mica d’esperit crític i a deixar d’emmarcar paratges a les redones de la carretera, a fer posats impossibles i trencar-nos la cintura per tal d’oferir una fotografia ‘neta d’impactes’. I, si de debò volem lluir el millor dels nostres pobles a les guies, primer –abans d’editar res- caldrà conserva-ho i planificar-ne un ús responsable.
Crec que no és balder proposar llegir els pamflets que ens arriben a les mans amb uns altres ulls; advertir si el que anunciem a les guies ho podran trobar els futurs turistes, per exemple. Si practicàrem, en definitiva, un turisme crític i precís, i el resultat fóra satisfactori, podríem començar a parlar de la bona salut del sector. I és que es tracta de combinar la capacitat d’atracció i la correspondència amb la realitat. Sobretot si no volem crear un nou perfil de turista –el frustrat- i uns veïns sadolls amb la propaganda que nosaltres mateixos hem editat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada