El passat cap de setmana els Amics de Marxuquera organitzaren la “tradicional”, amb totes les cometes que calguen, pujada al Mondúver. L’esforç de l’ascens pel camí val la pena perquè allà dalt trobes molt bones persones, i perquè la que t'acompanya durant el trajecte és allò més sel·lecte de la Safor. Homes i dones que gaudeixen de la conversa, i del silenci, mirant el cel amb la lluna lluenta i redona; també, per desgràcia, bona part de la contaminació que genera la cada vegada més presumida societat, que vol fer-ho tot visible als ulls noctàmbuls del nostre ritme de vida.
No obstant, cada cop més, “lluny d’una pretesa benvinguda a la postmodernitat”, que digué en algun moment l’Helena, vivim més a les fosques. Com ja vam dir en alguna altra ocasió, ja no mirem el cel ni per preguntar-nos què signifiquen aquells puntets enigmàtics que fan pampallugues. Ja no hi ha misteri sinó llum; perquè ens amaguen, sistemàticament, les constel·lacions, aquella part del nostre món d’on els nostres ancestres van trobar les respostes a tot.
Nosaltres som més avançats que no ells; ho hem de demostrar, amb cada farola globus en uns parcs saturats de llum, en unes avingudes obscenes de luminositat.
Foto: una panoràmica suggestiva, tot i això, la que ens ofereix el pla de la Safor des de l’alt del Mondúver.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada