El cinema Cervantes, per exemple: quin paisatge?

A ningú se li escapa que el Cinema Cervantes potser serà enderrocat. Un cop fet, ningú qüestionarà ja l’encert de l’actuació. De moment és una acció que no es pot fer sense que la gent deixe d’assabentar-se a les tantes de la nit per tal que passe inadvertit –almenys pel soroll que requeriria.



Fins a eixe moment, és el cinema dels crits de la gent quan els protagonistes de la peli feien el gest de besar-se, en els temps foscos del franquisme. És el cinema amb un orgull literari exclussivament castellà, com el que encara hui mantenim. Les pel·lícules es veien ací abans que a Llocnou; allà, conten, esperaven ansiosos que acabara la funció al Cervantes per poder veure-la. Sembla un guió d’un film que no fa massa hem vist, veritat?
Però també és el cinema que va deixar de ser-ho. El cinema dels teatres de Nadal del col·legi. És el cinema, perquè no, dels mítings, d’uns certs mítings. I el dels concerts; sobretot dels concerts: La Rotovense Musical a dalt l’escenari i algú que anima, eufòrica, quan acaba l’actuació; tot un ritual. És el nostre propi Cinema Paradiso, el del nostre poble. És el cine que ha albergat tanta gent com la nostra ment puga, vulga o tinga el valor de recordar.

El cinema Cervantes potser caurà amb la mateixa parsimònia que quan fou mutilat a finals dels 90 del passat segle. Un dia feren a baix l’entrada i les taquilles, i al dia següent convivírem amb els enderrocs amb completa –completa?- normalitat. Un dia es foteren el cinema d’estiu i sols se’ns aparegué en breus comentaris, que apressàvem en alguna nit d’assaig. Però en aquells assaigs de la banda ja era tot un altre cinema. Tammateix, hi era; i hi feia la seua. Donava un forçós caràcter a l’assaig; i la banda li donava ús; ambdós es donaven sentit. De fet, solament una relació d’aquesta mena, un ús coherent, li’n pot donar; solament una necessitat –una utilitat- el pot salvar.
Objecte de les pales i de protecció, menyspreat i volgut, el nostre cine. Quina sort que siguen un munt de pedres i rajoles sense cap capacitat de sentir res... Davant d’ell, igual que davant d’un mort, se’ns fa fàcil mentir. Sabem de bestreta que no ens fotrà una hòstia per no ser sincers. Per això, els homenatges –la toponímia, si es vol, també (ara hi ha el carrer del Cine)- no ens dolen. Suposen una amnistia per tot allò que hem fet amb ell. I, a pesar de tot, solament la necessitat pot salvar allò que queda, si és que es tracta de salvar-lo.
Amb allò del cine d’estiu, potser no sabríem concretar què hi sentíem ni ens en podrem justificar mai, perquè certament era un indret vell i provocava un cert aire de vella quotidianitat, amb aquella flaire excessiva de galà de nit. Ha passat el temps i, com que aquest maleït ho soluciona tot, parlem de la nostàlgia, tan joves com som. En un poble com el nostre és fàcil fer-se vell a cada instant, perquè el poble mor i naix a cada dia.

No obstant, on és el cine? La dificultat de la pregunta no rau en trobar la resposta –una resposta fàcil- sinó en ser capaços de formular bé la qüestió. Perquè, amb un carrer nou per a uns, massa nou per a altres, quotidianament millorable per a aquells que acostumen a oblidar, inqüestionablement invariat per a la xicalla que fa córrer un baló costera avall per aquest carrer del cine; amb tots aquests escenaris, on és el cine Cervantes? Hi és encara?
Val a dir que sense vosaltres tot allò, cada record, cap record, no existiria, i aquell cinema Cervantes –el que fou-, tampoc. Deia Estellés que

On fou l’ésser, memòria. I què pot llavors l’ésser,
que pot llavors el jo, què puc fora de mi?

Sense els subjectes que recorden no existeix l’objecte recordat. No obstant, és qüestió de temps que deixeu de tenir-ne –de nostàlgia, de records...- perquè aviat els qui teniu records d’aquell cinema ja no en tindreu. I no es tracta de cap mena de por contemporània a aquestes mirades fugisseres. No; és una qüestió purament biològica, car el temps se us endurà, com una ona que ve i després se’n va.
A la nostra platja, ja fa temps que venen i van ones. Ja fa temps que el mar s’engul l’arena i que el riu en porta de nova. És la mateixa platja? Amb una mica de sort –massa sort per a alguns-, acabarà d’escolar-se, passaran els anys i ja no preguntarem pel cine. Ni l’identificarem amb el poble, perquè aquest no és res que romanga esperant les generacions futures; està a dintre de nosaltres i els anys hi posaran remei.

Un poble és i ha de ser quelcom dinàmic; però no mai, amnèsic. En la nostra mà està decidir si en el nou paisatge que configurem té paper el passat –allò que hem sigut- o si, definitivament, ens en volem desfer.

(A la fotografia, un dels actes de les I Jornades Josep Camarena, celebrades al cinema Cervantes, el 2004)