Un salut a Friüli

Afortunadament, Internet també té bones maneres de perdre’s per a trobar racons bells i per a retrobar-se. Fa uns dies vaig acabar davant d’este article que parla sobre una mena antologia de poesia catalana traduïda a l'italià arrel de l'interés de Pasolini. I no em vaig parar precisament perquè la poesia fóra en la nostra llengua –bé, qui sap!- sinó perquè el personatge de què parlem és un friülà.

“Pasolini, que va passar l'infantesa al Friül, no va parlar mai friülà a casa. Tot i això, els seus primers poemes els va escriure i publicar en friülà. El filòleg Gianfranco Contini en va fer la primera recensió i, anys després, el va posar en contacte amb Carles Cardó. Pasolini li va demanar una selecció de poemes de poetes catalans, i d'aquests contactes va nàixer Fiore di poeti catalani, una selecció de poemes de Joan Rois de Corella, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba, Miquel Bertrán i Oriola i el mateix Carles Cardó, traduïdes a l'italià i publicades el 1947”.

El meu país d'Itàlia, de Maria Folch

Potser es tracte simplement d’una excusa, d’un remordiment... No sé, què voleu. El ben cert és que tenia/íem un compte pendent que no es tanca, evidentment, amb aquestes línies però que espere haver cobert mínimament. Com que açò d’Internet és un espai internacional aprofite per a enllaçar-los l’article a dues amigues friülanes, expertes en gramàtica italiana “e molti pignoli” (es diu així?).

Ja en vam parlar un poc però mai ve mal tenir un detall. No recorde, quan els vam preguntar per l’escriptor o personatge més important en la seua llengua, el primer nom que em van dir. El dinar va acabar i, al cap d’una estona, plam, els va vindre una flamada: Pasolini! Elles coneixien, pam dalt pam baix, la situació de la nostra llengua, ens van explicar el seu panorama...; i, en llegir estes línies, què voleu, no ho he pogut evitar: la ment se me n’ha anat de nou cap a la Toscana.

Per poc de temps, evidentment, que demà he de treballar. Salut, especialment a Luigina i Roberta, des de l’ecomuseu Vernissa Viu! Solament era això.