Dissabte 16 d’agost vam fer un parèntesi a les festes de Llocnou. Paco Muñoz feia un concert a Bocairent i aquesta era una cita que vam considerar ineludible. Paco rebia l’homenatge d’una ciutat que l’havia acollit feia anys, a l’espera que el nostre país –aquests a què alguns han renunciat- li’n faça un com ell es mereix.
Va començar l’actuació amb “la font”. “Hi ha una font al meu poble... la font s’anomenava Font de la Llibertat”. I a la ment del Miquel, per exemple, li va venir a la memòria la plaça de la Llibertat del seu poble; tots nosaltres pensàrem en el nostre poble, en cadascun dels pobles valencians. Jo vaig pensar en les carències del meu. L’ocell amb els ulls picats, la pedra manllevada, la por... tots són símbols i realitats presents en les nostres poblacions i que sovint no han estat qüestionats de manera oberta.
Acabe de llegir unes paraules de Paco Muñoz, al blog de “Mesque” (“Alia jacta est”), i ens emocionen les poques línies que expliquen l’estat de salut, les properes actuacions, etc.; i ens ocorre per la claredat, per la senzillesa i la cruesa del relat: “La mort va passar pel carrer major del Real de Montroi però no em va trobar a casa...” (podeu llegir-ho ací).
La veritat és que no sabia l’estat delicat del nostre cantant. “La cosa era difícil. Actuava després de molt de temps, a causa de la salut que li fallava. Havia de mirar de no emocionar-se massa, i havia de cantar a Bocairent, entre amics i més amics: complicat controlar tantes emocions” (Gàlim).
Aquella actuació va ser especial, tots ho vam notar; però a dintre nostre el sentiment es fa més gran a mesura que passa el temps. Alícia, desvanida. I l’Helena, emocionada amb el romanç del Penyal d’Ifac, enamorat de l’Aitana. Tothom seguíem silenciosos les lletres; movíem els llavis, no ho podíem evitar, deixàvem anar algun vers en veu alta i responíem, com no, de seguida quan Paco ho requeria des de dalt de l’escenari. Especialment emotiva, la cançó que Paco va dedicar a sa mare.
Paco és una d’eixes persones imprescindibles que ens ha ajudat a estimar el país, que ens ha fet qüestionar-nos una vegada i una altra –com va acabar el concert- què ens passa als valencians. Esperem poder continuar escoltant-lo durant molts anys. I, també, que les seues lletres ens facen reflexionar als joves, el futur del país.
Va començar l’actuació amb “la font”. “Hi ha una font al meu poble... la font s’anomenava Font de la Llibertat”. I a la ment del Miquel, per exemple, li va venir a la memòria la plaça de la Llibertat del seu poble; tots nosaltres pensàrem en el nostre poble, en cadascun dels pobles valencians. Jo vaig pensar en les carències del meu. L’ocell amb els ulls picats, la pedra manllevada, la por... tots són símbols i realitats presents en les nostres poblacions i que sovint no han estat qüestionats de manera oberta.
Acabe de llegir unes paraules de Paco Muñoz, al blog de “Mesque” (“Alia jacta est”), i ens emocionen les poques línies que expliquen l’estat de salut, les properes actuacions, etc.; i ens ocorre per la claredat, per la senzillesa i la cruesa del relat: “La mort va passar pel carrer major del Real de Montroi però no em va trobar a casa...” (podeu llegir-ho ací).
La veritat és que no sabia l’estat delicat del nostre cantant. “La cosa era difícil. Actuava després de molt de temps, a causa de la salut que li fallava. Havia de mirar de no emocionar-se massa, i havia de cantar a Bocairent, entre amics i més amics: complicat controlar tantes emocions” (Gàlim).
Aquella actuació va ser especial, tots ho vam notar; però a dintre nostre el sentiment es fa més gran a mesura que passa el temps. Alícia, desvanida. I l’Helena, emocionada amb el romanç del Penyal d’Ifac, enamorat de l’Aitana. Tothom seguíem silenciosos les lletres; movíem els llavis, no ho podíem evitar, deixàvem anar algun vers en veu alta i responíem, com no, de seguida quan Paco ho requeria des de dalt de l’escenari. Especialment emotiva, la cançó que Paco va dedicar a sa mare.
Paco és una d’eixes persones imprescindibles que ens ha ajudat a estimar el país, que ens ha fet qüestionar-nos una vegada i una altra –com va acabar el concert- què ens passa als valencians. Esperem poder continuar escoltant-lo durant molts anys. I, també, que les seues lletres ens facen reflexionar als joves, el futur del país.
1 comentari:
Vaig descobrir Paco Muñoz en un programa de ràdio, "Passatge a la nit", que presentava Amàlia Garrigós de 12 a 3 de la nit... quan anava a COU, ara farà huit anys... un programa que només podia escoltar la nit dels divendres, per l'horari... un programa que llevaren de la graella poc després, i on també vaig escoltar Cendraires per primera volta...
Imagineu-se... descobrir dues de les joies més precioses del panorama músical del país quasi de manera furtiva... i això que a casa teníem de tot: Lax, Pets, Sopa (de la meua collita), i també Uc, Llach, Ramon Muntaner, Maria del Mar Bonet, l'Ovidi, i Raimon, molt de Raimon (de la collita dels meus pares)...
Però a Paco no el teníem... no... mon pare, es quedà en l'època del "què vos passa"... i fou gràcies a Amàlia que vaig topar-me amb "El vell montgó"... i a través de La Fona amb "El Romanç del Penyal" i tantes altres...
Fou un amor a primera vista. Tant, que des de llavors tota casa, tots els amics i familiars, teníen sempre per casa el disc "D'una terra dins la mar"... sublim... Tant, que mon pare, regidor de cultura aquells anys, acabà per portar-lo dues voltes, per a que cantara als xiquets d'Oliva... encara que qui més ballà en aquells concerts fou la seua filla menuda... imagineu-se el percal...
Sobre Bocairent... poc puc dir, que no tinga el post de jordi ja. Gràcies per ser-hi, com sempre, i gràcies per un post que, de nou, m'ha tornat a fer regolar les llàgrimes... com en aquell concert únic.
Publica un comentari a l'entrada