M. Josep i l'optimisme com a bandera

Parle d'optimisme i no em referisc a emprar-lo com un escut que no ens deixe veure avant. No és un cant happy flower. Clar que no! I tampoc parle de temeritat. Però sí de deixar de banda certs complexos de l'esquerra i, amb el seu permís, de l'ecologisme; cal ser durs i crítics però també propers i pedagògics. Parle de baixar de la torre i ser més propers. D'observar les iniciatives fantàstiques que som capaços de dur endavant; i -amb més mèrit- sense l'ajuda d'un govern que mira a un altre costat. I a la fi saber fer arribar totes eixes coses a la gent, sentint-nos forts, com una vertadera alternativa al cartró pedra actual, que tan llueix.

Parle, és clar, de parlar, tots amb tots: els qui volem un país més verd, més d'esquerres, més nostre. Perquè al remat, en les topades d'uns amb altres -salvadors, tots- ens l'estem deixant de banda, el país.

Però, per això, cal també més rigorositat, idees més estudiades, més ben presentades; ser més competitius que la resta de propostes -substituiu la parauleta per la que us abellisca; això de la competitivitat ens sona a negatiu, i no n'aspirem-; cal mesurar els esforços i ser incisius quan podem ser-ho, de manera planificada.

Aquestes són algunes de les reflexions extretes de les conclusions de la xarrada de Maria Josep Picó, el passat divendres a Gandia; i ella venia a parlar solament de medi ambient i comunicació. Solament, eh!; però parlar d'aquest tàndem suposa, en aquest país, planejar per dos dels eixos bàsics per construir una democràcia transparent i un país vertebrat: això és, recuperar el país. Crec que les seues paraules les podem extrapolar per a molts temes i ens poden servir a moltes persones, cadascú en la seua parcel·la de treball.

(A les persones que ens ajuden a construir, a actuar localment, per intentar tenir un trocet de món més habitable).