Política en flascó menut

La política als pobles menuts té moltes cares; existeix la més negra, la dels antics caciquismes, la dels vots comprats a base de favors, etc.; la que tots coneixem però que no és objecte de notícia ni a la televisió ni a la premsa escrita. Però també existeix una altra de positiva, de propera. Una que fa referència a la tasca dels regidors dels municipis, que es preocupen per cada detall.

El dimarts passat estava emocionat perquè vaig poder presenciar una sessió del plenari a l'Ajuntament d'Almiserà, la primera a què assistia des que Xavi, el nostre amic, és regidor -bé la primera a seques-. I allà estava, sol entre les cadires destinades al públic.

Els tres quarts d'hora que va durar el plenari van ser desiguals: la majoria d'assumptes se solventen ràpidament i per unanimitat, perquè són tràmits que fan referència al funcionament ordinari de l'Ajuntament. Una subvenció demanada, la relació d'unes factures, l'aprovació de l'acta anterior; i alguna moció o proposta feta pels regidors. El PP en va presentar una per demanar que Gandia o la comarca poguera acollir les proves del carnet de conduir; una moció aprovada feia poc per la Mancomunitat de Municipis de la Safor.

El regidor del Bloc, Xavi, en va presentar a darrera hora una altra d'urgència, per tal que el plenari se solidaritzara amb la regidora de l'Alqueria agredida el cap de setmana passat durant els actes del Correllengua; una moció, per cert, que va ser aprovada per unanimitat.

Una vegada passats al torn de precs i preguntes, van començar les propostes i el seguiment de la realitat local, un aspecte que arribà a desesperar a algun regidor i que a mi em va admirar. Els clots d'un camí, el fem en una zona junt al poliesportiu; valorar la possibilitat de posar dipòsits per reciclar l'oli; mesures i detalls per millorar xicotets altercats a les festes; una millor atenció i diligència en l'entrega de la documentació sol·licitada -i és que, si no poden atendre a l'estiu, que no presenten aleshores el PGOU...-.

Va demanar per veure si es podia ajudar els xicons que fan batxiller, que paguen un autobús que els costa 50 euros al mes. I ací van botar tots “Ale, anem carregant el pressupost!”. “Però calculem el cost i valorem-ho després”, va apuntar l'altre regidor de l'oposició. La mesura no tenia més abast que el de tres o quatre xicons -que Almiserà no és tan gran-, un dels quals és fill d'una regidora de l'equip de govern. Impressionant, vaig pensar.

No puc arribar a recordar tots els xicotets aspectes que, amb més o menys habilitat, va tractar, davant la ploma del secretari i la paciència o despaciència de la resta. Tant és així que, quan Xavi va felicitar l'equip de govern perquè li havien fet cas i havien tapat uns forats a la plaça Monrúbio, l'alcalde va dir, amb un somriure, “Toca! Almenys hem fet alguna cosa bé...”. Havien tardat 5 mesos, va apuntar ell.

I allà estava jo, sol entre les cadires dels plenaris. Per cert, que una de les coses que ha demanat és que facen ban cada dia que s'hi celebre, per veure si la gent s'apropa i estan més acompanyats. Perquè, alguns ho obliden, però la política és això: intentar solucionar els assumptes de la gent; també, les xicotetes coses dels pobles menuts.