Va arribar un 20 de juny de 1989. Jo puc confessar que no ho recordava amb tanta precisió. Però mon pare sí. Jo solament recorde que aquell primer dia vaig arribar de jugar amb els amics i vaig córrer cap a casa perquè sabia que ben aviat arribaria. I vam passejar amb ell fins a Marxuquera. Era menut i blanquet.
Dintre d'aquell cotxe poca cosa -un Renault 5-, mira que tenim mèrit, n'arribàvem a cabre, en algunes ocasions, fins a 6 persones, tot i que nosaltres quatre, menuts com érem, no ocupàvem ni el lloc d'una persona. Ho pense i me'n faig creus. :)
Bé, també podreu dir que tot això no té mèrit. Vull dir, que un cotxe se'n vaja, que el retirem, no té ni la més mínima transcendència. Potser hi ha el mèrit d'aguantar en quasi perfectes condicions un vehicle amb aqueixa edat. Per aquest costat, tot ell, el mèrit, corre a càrrec de mon pare.
Però com que, a dintre del Renault, hem passat un bon nombre de situacions i episodis que sempre ens acompanyaran a la memòria, no puc més que dedicar-li aquest post inofensiu i gratuit.
Jo crec que encara haguera pogut aguantar alguns anys però sembla que el pla renove ha pogut amb ell.
1 comentari:
Ei, jo també he gaudit d'un R5, quan era menuda!!! encara que, gràcies al riu que banya les terres de la Ribera, el meu se'n va anar moooolt abans...l'octubre del 1982.
Publica un comentari a l'entrada