11 de juliol 2010

Entre la dignitat i la felicitat. Al voltant d'un país

Veig amb una joia contesa, perquè no sé massa bé quins efectes tindrà, la manifestació que va acollir Barcelona, la gentada pels carrers, tots a una reclamant allò que no els reconeix un estat que viu ancorat en el passat, i que, hui per hui, té en la seua “roja” un dels pocs símbols aglutinadors.

La joia contesa també la provoca l'enveja sana de no ser capaços de poder fer a dia de hui una mostra de força com la demostrada pels nostres germans del nord.

Ens agermana un mateix objectiu però, ara per ara, vivim realitats diferents; per això, hem de treballar de manera intel·ligent i eficient per sentir-nos vius i lliures com a poble. I ho hem de fer nosaltres; no pense en qui vindrà a arreglar-nos el país si no ho fem nosaltres; vaig més enllà: pense en un munt de gent major, de xiquets a l'escola, de mestresses, d'enginyers, tots ells valencians, que són els qui han de sentir-se protagonistes en aquest camí. I, encara més, la cosa anirà a ptijor si no ens decidim a posar el muscle, a deixar-nos d'excuses, a sumar -de manera crítica i imaginativa-, a superar el tedi d'una política que ens han dissenyat des de fora.

Tot està a les nostres mans. Sóc conscient de les dificultats però també sóc dels qui pensa que tot pot ser millor si treballem més, si busquem sinergies que aglutinen, si aconseguim il·lusionar nova gent, si reil·lusionem als qui s'han quedat a casa desencisats, als qui han venut els somnis a la gent de ponent; tot pot ser millor si no mirem amb un reüll amarg els projectes dels altres sinó que ens decidim a continuar plantant, any rere any, les nostres llavors; des de cada poble, des de cada sector, des de cada especialitat, des de cada àmbit...

Des de fa un temps, em deixe contagiar per aquest optismisme radical. I tinc clar que el meu esforç és limitat i arriba fins on arriba. Des del BLOC JOVE, des del Col·lectiu, des del CEIC, des del Casal, en cada fullet que editem, en cada revista que publiquem, en cada conversa, en cada article... hi sura la idea d'un País Valencià més lliure, més sostenible, més democràtic...

I em direu que no calen estes parragrafades, que les estadístiques i eixes coses... Que mirem l'entorn... Sí, des d'eixe entorn més immediat, des del realisme, però amb el somni com a horitzó i fita, ha de ser possible; o hem de ser capaços de poder intentar-ho. Viure de la manera més digna i fidel a u mateix també és la millor manera de ser feliç. Per això, per a ser més precisos, també ho haguérem hagut de titular, tot plegat, "amb dignitat cap a la felicitat".

Ara mateix solament ens resta traure'ns les mans de les butxaques.

En parlem?

2 comentaris:

Jesus Eduard Alonso i López ha dit...

Precisament a la manifestació de Barcelona, una de les coses que surava era una distància gran entre el poble i els polítics. Molta gent no se sent identificada amb la 'classe política'. Per això van 'tapar' la primera línia dels que sempre es posen al capdavant.

Jordi Puig ha dit...

I després de la negativa per unanimitat (tots!) a tirar avant la Iniciativa Legislativa Popular per a fer un Referèndum que han aprovat aquesta mateixa setmana, no m'extranya!
Sí, és cert que això passa. Però haurem de fer tots plegats alguna cosa, bé siga inventar nous sistemes de participació, limitar l'estada professional dels polítics, apropar a la ciutadania les decisions (algú sap del que es parla als plenaris?), fomentar pressupostos participatius...
Alguna cosa haurem de fer; no sé, acabe d'arribar i també ho veig; i més, d'on venim, del món associatiu, des d'on percebies que, per a determinats polítics, eres una cosa molesta quan opines però volen fer-se la foto amb tu quan els interessa.
Sí, tot això és cert. Però queda la pregunta en l'aire. A banda de la queixa, cal millorar el sistema polític o canviar-lo, per donar cabuda a la societat civil.
I continue creient, també -i així hi ha més marge per a la discussió- que una part d'eixe rebuig es produeix des de la comoditat de qui no vol participar ni canviar res.

Ara bé, què fem? :)

Per mi, no queda altra que continuar treballant, de la manera més imaginativa possible; els partits passaran i la política continuarà essent necessària: al cap i a la fi, no són més que ferramentes per a un fi major, com és millorar l'entorn, els municipis, el país...

Una abraçada