Sí, ja han passat 11 anys. L'altra nit, per València, un 29 de setembre, vaig poder tornar a assaborir els records de les nits tranquil·les de Benimaclet. Aquell carrer, aquella façana del pis on vaig viure, aquell parc, tot i que de passada.
Ara mateix no sé ben bé si fou, o no, aquell dia, si queia quatre o cinc; em recorde a mi mateix el diumenge anterior al dilluns 4, el tren a l'altura de Cullera, amb un nuc al ventre, perquè aquell dia s'acumulaven diferents tipus de sensacions.
Aquella primera setmana, doncs, vindrien les primeres amistats de València, les que conservaria ja tota la carrera, les que conserve al cor i a la ment, i amb qui tant està costant-me quedar darrerament.
Aquell 4 d'octubre, ben firats a Gandia supose, començà un període increïble i irrepetible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada