12 de setembre 2011

Dins -o darrere- del poema

Fa gràcia llegir un llibre i reconèixer alguns motius que hi ha darrere. Reconéixer-se al text, vull dir, el paisatge, les sensacions, els personatges... L'autor cerca això, en darrera instància; que el lector se senta identificat (i partícip?). D'inici, és una raó més per sentir-te enganxat per un text. És vanitat el que sura, al capdavall, en esta atracció? No ho crec. Més aviat, hi ha més punts de certesa en el procés de descodificació del text, amb el plaer que això dóna també.
Ho deia, ara que ho pense, -i jo he dit que fa gràcia :P- perquè m'he trobat el Pep i la Maria Josep a un dels primers poemes de Càries, de Josep Lluís. I això, què voleu, m'ha tret un somriure i ha projectat a la meua ment escenes amb personatges de carn i ossos, tot i que potser no és el que pretenia exactament el seu autor.
És el que ens va passar amb el poema "Aula 201", de V. Alonso, després d'assistir a la classe en què feiem càbales sobre una peça de Vinyoli. O, salvant les distàncies, en reconéixer els escenaris de Les veus de la família, de l'Ignasi.
D'altra banda, si volem trobar-li el costat més positiu, i útil -se li pot dir morbós? (jo no ho pretenia...)-, podem pensar que aquestes 'qüestions accidentals' ens apropen al procés 'màgic' -va, pegueu-me el calbot- de la creació. D'allò que provoca l'escriptura, dels referents que li donen cos, a la ficció construïda, amb qualsevol motiu. Ens ajuden a mesurar la distància entre realitat i ficció, ens ajuden a intentar percebre'n les concepcions dels diferents autors. O, si fa no fa, ens mantenen distrets en aquesta mena de jocs. 
No és la literatura un divertimento? Podem jugar-hi, doncs?