En defensa de la política. Una altra visió -parcial- de la històrica manifestació de hui a Gandia

Hui la comarca ha eixit al carrer; és la tercera cita que demostra que el país està en contra dels plans de retallades del govern valencià: més de 1.000 en serveis públics, i ni parlar de fer-ho amb els saraos d'hípica, golf i Fòrmula 1.
Al llarg de la vesprada, milers de persones -7.000 persones segons la policia; 15.000, segons els manifestants- han dit la seua des de l'Hospital fins l'Ajuntament. Moltes cares, goig i orgull de veure la reacció de la gent. Una manifestació històrica a Gandia
Arriba a casa cansat, rendit, però em pose a picar uns textos, pujar unes fotos, rebotar uns vídeos; la xarxa bull, i això és cosa de totes i tots. La informació flueix. Alguns mitjans ja han penjat la crònica; alguns blogaires, també.
Llig també algunes crítiques: que a la pancarta no haurien d'haver anat polítics. En principi, conforme, si així s'acorda. Sóc dels qui pensa que hem de deixar el protagonisme a la societat civil. Tanmateix, un segon: alguns carreguen durament i de manera interessada. I ací comença la visió parcial -per tangencial i personal- de la manifestació, de tant sols un aspecte que a molts els haurà passat desapercebut.
Compte, per favor (i ara sé que em jugue una bona per escriure estes línies). Ho he viscut mentre sopava: Laura és mestra, treballadora com la que més, compromesa...; i política. Participa, per convicció, a la Plataforma per l'Ensenyament públic de la Safor-Valldigna. I dilluns va estar preparant també les pancartes. En començar la marxa, tots els convocants no són a la pancarta i es posa a desplegar-la, amb alguna gent.
A mi m'avisen: Laura està sola i no hi n'ha massa mans, cal gent. Quan hi arribe, ja n'era plena, de mans (de tots els partits polítics). I he retrocedit; no m'agraden tampoc els primers plànols. Després, el que tots ja hem vist: representants de tots els partíts polítics amb el missatge.
És el que sol passar a moltes manifestacions. Dese les paraules sobre el blanc de la pantalla; i, tot i que em sonen a justificació, és el que sol passar a la major part de manifestacions.
I després ve la crítica. Hui la veig afectada, perquè percep que no ho entén; tot això, després de tant d'esforç... Alguna crítica dura i interessada, alguna altra que sé noble. El nostre tarannà ens permet acceptar-les, ens permet intentar millorar per a properes ocasions.
Però compte! Que la crítica cap a alguns polítics no apunte cap a totes i tots els polítics; que no apunte a la política; perquè és precisament el missatge que la dreta vol que cale a la societat, per tenir marge per on navegar.
Compte!, pense; no solament perquè darrere els polítics hi ha persones, que també. No vaig a entrar en això, tots ho sabem. Compte! Perquè, per últim, encara a risc de resultar presumptuós, no tots els polítics són -ni som- iguals. Que cal no disparar amb els ulls tancats contra la classe política.
Lamente, però la crec necessària, la contundència. I també, haver de parlar més dels polítics que de la manifestació. Però ho creia necessari, com una aportació justa; com unes paraules d'ànims a qui, dia a dia, es desviuen a treballar per tot allò pel que hem reivindicat hui, i són també polítics. I també per als qui, en algun moment, cometen errors.