21 de maig 2008

Des del refugi del Minotaure (també en diuen laberint)

Unes notes precipitades a El cor del Minotaure (?), de Christelle Enguix.

“En la mitologia grega, el Minotaure era un monstre que tenia el cos d'home i el cap de bou...” (vegeu la
Viquipèdia). Parlem de la llegenda per apropar-nos a El cor del Minotaure, la darrera obra que ha tret a la llum Christelle Enguix. La veritat és que açò és un autèntic atreviment (no sabem ni tan sols si acabarà prenent aquest títol) però feia un temps que els textos que llegia no em movien a reaccionar, a dir-ne alguna cosa, a despertar.... El poemari de Christelle ha merescut el premi Ausiàs March de Beniarjó de poesia i serà publicat d'ací a un any. Ella ha aconseguit allò que molts no han fet mai: ser -un poc- profetes a la seua terra. Enhorabona, ja d’inici. Primer que res, he d’aclarir que tan sols he pogut llegir uns pocs poemes, que han provocat un allau d'idees, algunes de les quals repesque, com d’un bagul oblidat, de velles llibretes polsoses.

Mirar pel reflex protector de l’escut, aferrar-se a la seguretat que simbolitza el fil -en un espai tan desconcertant i desconegut com el laberint-, romandre en la distància, tot i observant des de l’obscuritat el perill que suposa actuar “com les aus”, que “encenen,/ a la velocitat del llamp,/ el cel”. Aquestes són algunes de les actituds que el jo poètic adopta dintre d’aquest escenari. Què hi ha darrere d’aquesta resistència a lliurar-se a estimar? És l’amor un perill? I si ho és, perquè ens sentim indefensos, “com la part dreta dels Hoplites”, quan aquest resta abatut? No són preguntes que ens proposem de manera interessada sinó que planen per sobre dels versos del nou llibre de la jove poetessa.

No obstant, tot és més fàcil, com ens ve mostrant el recull. Hi ha camps en què la civilitat de les persones, la resistència a estimar, es pot combatre de manera fàcil; al cap i a la fi, en deixar-se dur per “l’arrapada de la nit” aviat salta “la corfa i de l’aigua emergira/ com una rosa oberta/ la ferida”, la dolça ferida. És el cos entregat al gaudi, a una felicitat natural i senzilla.
I, igual que succeeix amb la vida –amb l’amor, la mort i totes eixes coses que passen...-, ens ocorre amb qualsevol manifestació lògica. “Res tan perillós” -i tan necessari, evidentment- “com la paraula”, ens diu a Sirenes. Ens han clavat la por al cos; i cal tenir-li por. Hem de resistir-nos o hem de saber lliurar-nos a ella, tot i amb capacitat de resposta? És suficient la temptació de deixar-se dur per negar-li l’espai que li correspon?

Hi ha un jo tancat en si mateix, que es mira el món des de la distància i la seguretat de no exposar-se –, expressat, si ho voleu, de manera molt simple-; però, així i tot, açò es veu en moments d’escapada, de fugida –de covardia? Moments en què ens penedim de les paraules no dites, en certa manera. Moments on la certesa de tot això, la consiciència, fa més crua l’existència. Hi ha, però, en aquest turment, un “oasi”, tots els deserts diuen que en tenen. I els cossos i les persones es reconcilien amb els seus sentiments, es dóna regna a un cert amor, el que intuíem i no havíem deixat fugir, “solca el cos un tremolor”. I ja res no té límits. Com l’amor.

Però al poemari no hi ha, ni molt menys, un escenari allunyat, per molta mitologia que l’embolcalle. Christelle, des del primer recull (L’arbre roig), no ha renunciat al seu entorn, al que l’ha vista créixer. Vivim amb un país amb tants pecats, el jo poètic no els eludeix. El títol del poema “For sale” ja resulta ben explícit. El seu és un paisatge de vnyes –d’antigues vinyes?-, de riuraus i de vi moscatell, de tranquilitat i vida; tot i contraposat un ritme luxós que han imposat uns turistes de qualitat –això és, immigrant amb permís per destruir el territori- que basteix “dels enderrocs, nínxols/blancs”. Això sí, “amb piscines” –per si amb això el mort es deixa soterrar sense posar massa pega.

No ha plantejat la seua poesia com una arma contra un país que s’autodestrueix. No obstant, i això sí que sembla evident, els referents que hi pren acaben per regalimar en escletxes còmplices que ens ofereix en safata. En un país com el nostre, on fins i tot l’entorn i la llar són de vegades hostils, com ho hauria de ser el laberint del Minotaure, resulta paradògic que aquest espai esdevinga el refugi davant d’actituds més vitals i animals, davant dels instints més humanitzats. Si això ho traslladem a les pulsions mortals –miserables, nosaltres- el mite ja no és tal; es tracta ben bé d’una reinterpretació. Com qualsevol bona aportació a la literatura.

D’altra banda, una focalització com la proposada ens apropa més al Minotaure que no a Teseu, tan acostumats com estem a viure la història des de la perspectiva de l’heroi. Què és per al Minotaure aquell món de carrers estrets? Què guarda al cor? No és aquest l'os del poemari?

No sabem si la nostra lectura és més o menys errònia. Els apunts són massa frescos, potser fins i tot massa apressats. No obstant, encara hi ha preguntes que se’ns acumulen. Som com som... Són preguntes que encara no podem contestar ben bé. No m’havia atrevit a demanar-li l’obra completa i ara no veig altre remei que llegir-la com Déu mana; o esperar, consirós, tot un any...

Té arribada i fi el poemari? S’obri i es tanca?

“Oasi” era com un punt d’arribada, un fi necessari, tot i que excepcional –no ens meravella al mig del desert?-. Cal, però, arribar enlloc? L’autora deu estar convençuda que no. Com molts altres escriptors, que han représ el símbol d’Itaca; deu ser que l’onada lluent és l’única Ítaca/ possible?, s’hi pregunta. El camí no és solament necessari; ho és tot. “Oasi” i les Itaques particulars confronten dues actituds d’un mateix jo poètic; al cap i a la fi, com els sacceigs irregulars i humans de qualsevol persona, que dubta, que vol i no fa, que s’atura i pensa o que creu que romandre és allò correcte però marxa. Ara, hem dit, no hi ha més remei que l’onada lluent; i ja ha quedat palés que no és ni tan sols un camí volgudament llarg. És el desig explícit, en forma de dubte, el que imposa, com a refugi i llar, el rumb tèrbol i el camí. No és escriure això també?

5 comentaris:

José Mª Peiró ha dit...

Ei Jordi, quines coincidències!
En teníem un poquet parats els nostres blocs, i de sobte, els dos escribim paral·lelament d'Ítaca: tu amb motiu del nou poemari inèdit de Christelle (enhorabona pel premi!), i jo per "l'acomiadament" del programa radiofònic d'Emili Garrido "La bañera de Ulises". Quina gràcia, xe.

El cas és què vivim, i sentim, i estimem, i escribim, i caminem per bosquines i deserts cap a oasis...
I alhora, com diria el viatjer, el camí és tan important com el punt d'arribada.

Bon viatje!!

JM

Jordi Puig ha dit...

Que la propera Itaca siga Alfauir. Allà ens vegem! ;)

Alícia ha dit...

I quí no s'ha sentit mai un minotaure al mig d'un laberint?

Un monstre extrany, a un món que no enten i del que no pot fugir.

Unes molt bones relfexions i uns magnífics poemes els de Christelle Enguix.

Un saludet

http://blocjovesafor.blogspot.com/

HäNnAh! ha dit...

Hola!
És fantàstica! La vaig vore per primera vegada a l'entrega de premis del concurs de poesia del meu poble, Rafelcofer, i em va encantar.
Els seus poemes sumats a la seua entonació i veu són una genialitat.
L'haurem de seguir de prop.

Salutacions

Jordi Puig ha dit...

Estic d'acord amb tu. Nosaltres també ens vam apropar a aquell acte i va estar genial, a banda que tot va eixir bastant bé.

De moment ens haurem d'esperar un any per llegir alguna cosa més que 'L'arbre roig', que ja és a les llibreries.

Per cert, continua amb el blog i no et repenses allò d'estudiar Fil. catalana, eh?

Salut,
J.