Del patrimoni hidràulic a les sendes de l’aigua de la Safor. Història d’un projecte en comú

Albert Vázquez. Jordi Puig. Infosafor, núm. 2.
Un vell projecte assumit per la Mancomunitat torna a prendre força amb la proposta del Consell Valencià de Cultura de protegir el patrimoni de l’aigua.



Amb el pas del temps, el concepte del patrimoni va abastant més i més elements de tipus culturals; hui dia ja ningú discuteix que determinades manifestacions intangibles (com un cant popular o una festa) formen part d’un patrimoni que és necessari protegir. El mateix ha passat amb l’arquitectura de l’aigua. Dissenyat i perfeccionat en època islàmica –hi ha qui afirma que des d’època romana-, la infraestructura que possibilitava el regadiu del nostre territori permetia assentaments estables i un aprofitament continu de les terres.

Tothom és conscient que el desús d’aquestes infraestructures és el principal perill per a aquest patrimoni, tot i que al llarg del temps, també les diferents remodelacions i millores del sistema han modificat substancialment estructures i construccions tradicionals pròpies de la xarxa hidràulica. És el cas de l’assut d’En Carròs, on la antiga resclosa de pedra ha quedat oculta baix el formigó de la nova estructura.

Alguns ajuntaments, conscients del potencial d’aquests béns, iniciaren la protecció a nivell local. Un bon exemple d’això el trobem a Potries. El 1997, l’Ajuntament inclou com a patrimoni protegit dintre de la modificació de les Normes Subsidiàries del municipi els partidors, els molins, alguns trams de séquia, els llavadors, etc. Darrerament, el consistori ha inclòs en el catàleg de béns protegits tots els elements de l’arquitectura de l’aigua. Paral·lelament, elaborà un informe per a intentar que es declarara BIC el sistema o, almenys, els elements més importants. La recomanació de l’Ajuntament és que la protecció caldria que fóra genèrica per a tota la Safor.

No obstant això, tots els municipis no han seguit el mateix camí. Trams de séquia destruïts, molins abandonats i mig enderrocats, la pràctica totalitat de les sènies desmantellades... formen part habitual del paisatge saforenc. Són poques les poblacions que han tingut en compte aquests elements –de manera integral- en les seues reordenacions contemporànies.

Projectes i treball.

El projectes al voltant del patrimoni hidràulic comencen a la Safor a principis dels noranta del passat segle, amb la posada en marxa per part de la Conselleria de Cultura del programa denominat Arquitectura de l’aigua, amb l’inici d’un inventari dels recursos hidràulics comarcals. El 1993, Potries plantejà una primera ruta de l’aigua i és a partir del 1994 fins el 2000 que el projecte sembla quallar i es concreta amb l’elaboració d’una senyalítica en fusta mitjançant una Escola Taller. 10 anys després, el projecte, redissenyat, prendria forma a l’Agència de Desenvolupament Comarcal de la Mancomunitat amb el nom de “Sendes de l’aigua a la Safor”, i incloïa tres recorreguts: la senda del Rebollet, la del Vernissa i la de la Valldigna, aquesta darrera encara pendent de redactar. La primera d’elles estava enllestida per a ser executada, tot i que mai arribà a concretar-se; solament uns tríptics editats per l’organisme comarcal i unes senyals direccionals molt puntuals. Darrerament, tant Potries, com Oliva i Palma i iniciatives com l’ecomuseu Vernissa Viu treballen en aquesta línia.


La recomanació del Consell Valencià de Cultura arriba tard per a molt d’estos elements però esbossa un raig de llum per a la resta del sistema i els elements més singulars. La protecció com a Béns de Rellevància Local hauria de completar-se amb la declaració de BIC, competència de la Generalitat, de tota la xarxa hidràulica històrica de la Safor, base primera i imprescindible per a l’execució de qualsevol pla de tipus turístic i cultural a nivell comarcal.