Després d'uns dies de viatge per Sardenya, me la mire, sobretot l'Alguer -perquè no dir-ho-, des de casa i prove de reduir en unes poques paraules allò que conserve a la memòria, entre altres coses perquè em fa por anar perdent-ho amb el temps. Tan bones sensacions m'he endut... També intente esporgar les fotografies, excessives però totes necessàries en el moment. Busque i rebusque en algunes pàgines allò que hem vist i visitat.
Potser havia posat en el viatge moltes esperances i no havia caigut tant en la importància de deixar-m'hi dur i impressionar pels indrets que anàvem a passejar. Però això la mar ho arregla ben aviat; abans que arribes al port de l'Alguer, després d'una estada a Barcelona, ja vaig ben carregat de sensacions i tinc la impressió d'haver viscut uns quants dies, quan en realitat tan sols han estat unes hores.
En arribar a l'illa allò preceptiu és fer una volta de reconeixement, després d'una explicació des de dalt la torre Porta Terra, on és l'oficina de Turisme. L'arribada al port, la maqueta del primer pis de la torre i les vistes des de la part superior d'aquesta ens donen les primeres idees del que és la ciutat, dels seus orígens i com ha anat desenvolupant-se al llarg de la història. Evidentment, sense el fil que ens traça l'Irene, la guia, no podríem avançar en aquests objectius.
A hores d'ara Irene deu ser tot un referent per a les persones que viatgen a l'illa. La seua és una dedicació de 24 hores al dia, la major part d'elles, no cal dir-ho, desinteressades. I el seu guiatge està farcit de comentaris crítics, recomanacions... que ens ajuden a trobar l'illa i la ciutat que busquem -cadascú la seua. Res a veure :) amb el rodeig per Barcelona del Josep Maria, ple d'anècdotes i històries (personals), que tant de joc ha donat al llarg del viatge.
Una introducció històrica, la situació de la llengua, l'evolució urbanística (i la relació d'aquests dos darrers factors) són el preludi a un passeig per la ciutat.
Voltem la ciutat per la part exterior. Les murades i les roques reben les ones. Hui el dia està tranquil, hi ha qui pesca allà baix, les barques també es deixen fotografiar amb la suau cadència que els concedeix la mar. I nosaltres, ben bé som un contrapunt a una hora en què encara no hi ha massa gent.
Les nits seran una altra cosa: els carrers s'omplin a mesura que es fa fosc. Si les tendes havien rebut molts turistes al llarg del dia, per la nit el riu de gent és major, fins a unes hores considerables. I nosaltres ens deixem dur.
Aquest any s'acompleixen 50 anys del Retrobament dels catalans amb els algueresos (http://retrobamentalguer.cat/) i tenim notícia allà mateix de la visita que l'any 1963 feren uns valencians amb un esperit similar. Jesús Huguet (Consell Valencià de Cultura) en parlà el passat 26 de juny a la torre: “Els valencians i el Retrobament”. El tema és interessant i el sentiment que ens uneixen moltes coses és patent en una part de la gent que som allà. D'ací tres anys tenim una nova cita a l'Alguer, insistesc. Veiem si els valencians estem a l'altura.
Són les primeres línies d'unes impressions que ens duen al convenciment que la visita a l'Alguer val la pena, no solament per a uns dies sinó més aviat per a poder assaborir-la durant unes setmanes més. Aquest any sabem que no serà possible. Qui sap si l'any que ve.
1 comentari:
Jo hi vaig passar un parell de dies fa sis anys. Me n'anava a l'Alguer! Des de Vinaròs amb tren fins a Girona i després el Ryanair. Jo també anava carregat d'expectatives, però en vaig quedar un poc decedut, més encara quan anava pel meu compte, sense guies que ens explicaren res.
Tinc ganes de tornar-hi, i més ara que no cal anar a Girona per arribar a l'illa. Des de València es pot anar a Càller, i d'allí a la ciutat. Ja voerm quan serà.
Publica un comentari a l'entrada