Ferrar i no perdre l'ofici

In memoriam.

Venim del soterrar d'Antonio el ferrer. La calor ens té un poc aplanats. I la notícia de la pèrdua, també.

De caràcter discret i atent, Antonio havia anat apagant-se a poc a poc. No en podria dir massa més ara. En tornar a casa, remire un poc entre els apunts de dialectologia un mig vocabulari sobre l'ofici del ferrer que vaig fer amb la seua ajuda; i uns apunts breus sobre la història de la ferreria.

Cap al 1910, em contava Antonio, van obrir la porta per la banda del carrer Abadia; des d’aleshores, a la ferreria hem accedit per aquest carrer. És clar que abans va haver d’omplir el sòl i deixar-ho al mateix nivell que el carrer, ja que anteriorment accedien a aquesta part per una rampa; i és que l’entrada original s’havia fet originàriament des del Carrer Major. Jo solament he conegut l'entrada pel carrer Abadia, amb la ferreria bastant reformada, tot i que encara amb l'enclusa i la farga. Ara, el cavallet i la mola fa anys que han deixat d'utilitzar-se.
La tasca del ferrer, a més, no s’ha restringit al ferro sinó que a la pràctica exercien com una mena de veterinaris al poble. Desinfectaven, per exemple, els microbis ferrant en calent, aplicant-li la ferradura calenta, poc a poc per a no cremar l’animal. També, amb l’escaleta, li obrien la boca per cuidar la dentadura de l’animal, que en els més vells podia esdevenir en punta; per això, amb un escarpet li l’aplanaven i, amb la raspa, li la deixaven llisa.
Sempre ben a prop seu, el seu fill Paco, ha heretat també la mirada humana i senzilla d'encarar la vida, tot i que amb un posat i unes conviccions més inconformistes. Ha heretat, de més a més, el gust i la manya per treballar el ferro. Per a uns altres usos, tot s'ha de dir. Ha fet alguna exposició amb figures que recreaven indrets del poble o poemes com Veles e vents de l'Ausiàs March. La figura homenatge a Joan Pellicer al Mondúver, entre d'altres, és obra d'ell.

La seua vida ja no gira al voltant del ferro però en conserva les maneres i l'afició, que pot ser dirigida i potenciada de moltes maneres. Algunes d'elles estudiem com desenvolupar-les des de l'ecomuseu. Esperem que, lluny d'aquella expressió que totes i tots coneixem, continue ferrant, per molts anys, i que no es perda l'ofici.