Un encàrrec, per ací

L'altre blog de literatura (a dos) el tenim bastant abandonat. De fet, quasi ja no era ni a dos ni a 2.0. Mentre mirem si cal tancar-lo, revifar-lo o deixar que el vent en decidisca, he pujat un poemeta ací. No sé si aquest bloc/g (m'abelleix tractar aquest tema tan manit... digueu-me ociós) en prendrà el relleu. De moment és l'únic lloc on considere correcte anar deixant escrits.
És cert, potser m'ha calgut treballar-lo més; deixar-lo un temps al calaix i polir-lo.
Ja ho he comentat en algun altre lloc -ací va l'excusa, tot i que és cert-: no estic acostumat a escriure pensant en la persona que ho demana.
De moment és el que apareixerà al llibre de festes d'enguany. Este i un altre, que espere pujar en uns dies. Tots dos me'ls va demanar Cristin(et)a, la germana de Paco, a qui estic molt agraït per confiar en mi. Sembla que tant ella com Gemma han quedat ben contestes i això m'ompli, i complisc un part del meu objectiu.

Els anys que vagues i els carrers que passen.
I la mirada curiosa
precoçment seriosa, serena, d'una nena
que veia passar princeses
                                     des del portal de casa.
Les sentències que signes i les consciències que mous
amb la mirada curiosa
-precoçment seriosa, serena, d'una dona-
que et trobes, cada dia,
                                      des del mirall de casa.
Esguardes el carrer, com qui té
la mesura presa de les coses.
Els somnis que un dia foren
són ara les passes que busquen la plaça,
que volten el poble.
Ara arranques la pàgina de manera acurada
intentant no estripar-ne els cantons
-que no resten lletres preses i sense sentit
al marge.
I les guardes igual que guardes els dies,
doblegats, amb mètode, a la butxaca,
al calaix de fusta dels records;
amb la mirada -encara- curiosa
-les prevencions justes-
amb què envernisses les coses.
Ara consideres l'opció de cartejar-te amb el futur;
les hipòtesis, els reptes,
les coses que no s'escriuen als poemes -que no queden bé-,
amb la mirada precoçment seriosa
de qui no demana permís.