Uns bons amics i amigues, persones estimades, unes paraules recollides de la tradició catalana popular; composicions i temes que, ho he de confessar, havia tingut deixats de banda durant un temps, durant massa temps. Crec que no vaig arribar a gaudir-lo tant com es mereixia l'ocasió, però sempre no estem en les millors ocasions. Versos que em retornaven a les classes de la facultat, a les nits del pis de València sota el llum d'estudi, a les relacions entre pastores i soldats; només faltava -ho admet, vaig arribar a pensar- fra Bernat i la seua particular relació amb les monges (però això ja hagués estat massa, i potser un poc fora de lloc).
Estic desentrenat i tinc poc de temps. Pensava parlar de la importància de recuperar aquesta tradició, de la literatura que ens va salvar la llengua -perquè no?-. Però hui, en obrir el correu, he vist que Christelle ha acomplit la seua paraula i m'ha enviat "la foto". Mira que portarà cua... Sense cap mena de dubte va ser una jornada de reflexió completa i redona, amb la corresponent cua llarga per a comprar el disc, per a signar, per a fer-se la foto (la nostra llocnouina més treballadora, uns quants coferers i cofereres -que no, queferoses-, junt a la nostra candidata; Lídia Pujol, José Maria, un que fa vaixells... ;P; i l'organitzadora, no ens n'oblidem).
Del dia després, millor no en parlem -o ja ho farem en una altra ocasió, ens cal perspectiva; o som tots analistes polítics el dia després?-.
Ací us talle i us pegue un fragment d'un dossier trobat a Internet:
Lídia Pujol ens ofereix, a Els amants de Lilith, una nit de teatre i música en la qual ella donarà veu a moltes dones que, segles enrere, van estimar, que van anar més enllà dels límits de la raó... i que van deixar una història per a la llegenda, recollida a la tradició popular. Un concert que suposa una ocasió única de descobrir una tradició oral, la nostra, carregada de sorpreses i d’històries extraordinàries.
«Els amants de Lilith té el seu origen en un viatge fet per pobles de Catalunya, València i Mallorca a la recerca de cançons populars de transmissió oral. Peces que eren, que són a punt de caure en l’oblit. I el que va començar com una mena d’investigació sobre el nostre patrimoni oral va acabar esdevenint una veritable sorpresa: aquelles senyores grans, d’expressió severa, m’ensenyaven unes cançons terribles, extraordinàries. Cançons d’abusos, d’incests, d’assassinats, de violència de gènere. Cançons que parlen d’esdeveniments que llegim, encara avui, cada dia als diaris.
Estic desentrenat i tinc poc de temps. Pensava parlar de la importància de recuperar aquesta tradició, de la literatura que ens va salvar la llengua -perquè no?-. Però hui, en obrir el correu, he vist que Christelle ha acomplit la seua paraula i m'ha enviat "la foto". Mira que portarà cua... Sense cap mena de dubte va ser una jornada de reflexió completa i redona, amb la corresponent cua llarga per a comprar el disc, per a signar, per a fer-se la foto (la nostra llocnouina més treballadora, uns quants coferers i cofereres -que no, queferoses-, junt a la nostra candidata; Lídia Pujol, José Maria, un que fa vaixells... ;P; i l'organitzadora, no ens n'oblidem).
Del dia després, millor no en parlem -o ja ho farem en una altra ocasió, ens cal perspectiva; o som tots analistes polítics el dia després?-.
Ací us talle i us pegue un fragment d'un dossier trobat a Internet:
Lídia Pujol ens ofereix, a Els amants de Lilith, una nit de teatre i música en la qual ella donarà veu a moltes dones que, segles enrere, van estimar, que van anar més enllà dels límits de la raó... i que van deixar una història per a la llegenda, recollida a la tradició popular. Un concert que suposa una ocasió única de descobrir una tradició oral, la nostra, carregada de sorpreses i d’històries extraordinàries.
«Els amants de Lilith té el seu origen en un viatge fet per pobles de Catalunya, València i Mallorca a la recerca de cançons populars de transmissió oral. Peces que eren, que són a punt de caure en l’oblit. I el que va començar com una mena d’investigació sobre el nostre patrimoni oral va acabar esdevenint una veritable sorpresa: aquelles senyores grans, d’expressió severa, m’ensenyaven unes cançons terribles, extraordinàries. Cançons d’abusos, d’incests, d’assassinats, de violència de gènere. Cançons que parlen d’esdeveniments que llegim, encara avui, cada dia als diaris.
3 comentaris:
Ufffff!
Ah, una pregunteta, Jordi, qui és P,i qui fa vaixells,i...? No ho acave de "pillar-ho".De sobte tanta amistat...
Salut, pau i bé!
JM
Pauet fa "barcos", és una història nostra. I (;P) és una emoticona que representa un ull tancat i la llengua fora.
Ahaaà!
Ja m'imaginava això de "l'emoticona" (tot un món nou per a mi, que m'imagine que aniria fent-se en paralell a les noves comunicacions a les universitats "ianquis", als 70-80...) ;)
Publica un comentari a l'entrada