12 de març 2008

Lídia i els amics


Uns bons amics i amigues, persones estimades, unes paraules recollides de la tradició catalana popular; composicions i temes que, ho he de confessar, havia tingut deixats de banda durant un temps, durant massa temps. Crec que no vaig arribar a gaudir-lo tant com es mereixia l'ocasió, però sempre no estem en les millors ocasions. Versos que em retornaven a les classes de la facultat, a les nits del pis de València sota el llum d'estudi, a les relacions entre pastores i soldats; només faltava -ho admet, vaig arribar a pensar- fra Bernat i la seua particular relació amb les monges (però això ja hagués estat massa, i potser un poc fora de lloc).

Estic desentrenat i tinc poc de temps. Pensava parlar de la importància de recuperar aquesta tradició, de la literatura que ens va salvar la llengua -perquè no?-. Però hui, en obrir el correu, he vist que Christelle ha acomplit la seua paraula i m'ha enviat "la foto". Mira que portarà cua... Sense cap mena de dubte va ser una jornada de reflexió completa i redona, amb la corresponent cua llarga per a comprar el disc, per a signar, per a fer-se la foto (la nostra llocnouina més treballadora, uns quants coferers i cofereres -que no, queferoses-, junt a la nostra candidata; Lídia Pujol, José Maria, un que fa vaixells... ;P; i l'organitzadora, no ens n'oblidem).

Del dia després, millor no en parlem -o ja ho farem en una altra ocasió, ens cal perspectiva; o som tots analistes polítics el dia després?-.

Ací us talle i us pegue un fragment d'un dossier trobat a Internet:

Lídia Pujol ens ofereix, a Els amants de Lilith, una nit de teatre i música en la qual ella donarà veu a moltes dones que, segles enrere, van estimar, que van anar més enllà dels límits de la raó... i que van deixar una història per a la llegenda, recollida a la tradició popular. Un concert que suposa una ocasió única de descobrir una tradició oral, la nostra, carregada de sorpreses i d’històries extraordinàries.

«Els amants de Lilith té el seu origen en un viatge fet per pobles de Catalunya, València i Mallorca a la recerca de cançons populars de transmissió oral. Peces que eren, que són a punt de caure en l’oblit. I el que va començar com una mena d’investigació sobre el nostre patrimoni oral va acabar esdevenint una veritable sorpresa: aquelles senyores grans, d’expressió severa, m’ensenyaven unes cançons terribles, extraordinàries. Cançons d’abusos, d’incests, d’assassinats, de violència de gènere. Cançons que parlen d’esdeveniments que llegim, encara avui, cada dia als diaris.

3 comentaris:

José Mª Peiró ha dit...

Ufffff!

Ah, una pregunteta, Jordi, qui és P,i qui fa vaixells,i...? No ho acave de "pillar-ho".De sobte tanta amistat...

Salut, pau i bé!

JM

Jordi Puig ha dit...

Pauet fa "barcos", és una història nostra. I (;P) és una emoticona que representa un ull tancat i la llengua fora.

José Mª Peiró ha dit...

Ahaaà!
Ja m'imaginava això de "l'emoticona" (tot un món nou per a mi, que m'imagine que aniria fent-se en paralell a les noves comunicacions a les universitats "ianquis", als 70-80...) ;)