Els blogs i jo

O millor, els blogs sense mi. M’agrada recordar, i no ho solc fer mai, com collons he acabat per ací. Recorde quan encara no havia acabat a València que a classe, si no vaig errat, un professor ja emprava els blogs com a mitjà i com a tema d’estudi; jo ja no ho vaig donar: amb Pérez Montaner ens vam quedar en el paper. És el primer record que en tinc. Però ho vaig deixar passar. Un amic que havia de fer un treball per a l’assignatura em feu cinc cèntims, i també ho vaig deixar córrer.

Uns mesos més tard, vaig tenir la sort de poder fer de monitor d’un taller a l’exposició Valencià a l’escola, memòria i testimoni (a Gandia), on les classes de tota la Safor i de la resta del País venien per veure-la i fer-hi activitats. Mentre pensava què podrien fer i com podrien passar-s’ho d’allò més bé, vaig intentar crear una mena de Quadern escolar de la Safor, on totes les escoles podrien contribuir amb les redaccions i dibuixos dels alumnes. Pensava en una mena de revista Sembra, penjada a internet però mentre intentava un projecte 2.0 (per dir-ho d’alguna manera), en realitat ho materialitzava en un html simple. El resultat era d’esperar: quan va acabar l’activitat més urgent, la cosa no va quallar. I, en tota aquesta faena, una amiga m’anomenava unes pàgines personals que tenien la seua filla i els amics, on es deixaven missatges i on podien tenir accés determinades persones... I vaig pensar “Déu meu, què li passa a la joventut?” I tot seguit: “hòstia, que no sóc jove jo?” No sé si serà el BUP, haver viscut de refiló el pla antic universitari –tot i que els metges diuen que són seqüeles de la Bruixa Averia... I vet per on que no vaig fer massa cas! N’hi ha que ser...

Recorde mentre llegia un reportatge a un suplement d’El País sobre el tema. Ho havia tingut davant dels nassos i no li havia fet ni cas! D’això se’n diu tenir olfacte. De totes maneres encara no havia fet un bot digital gaire gran. Penseu en quina situació respecte les noves tecnologies estàveu fa tres anys: no us en feu creus?

A uns amics que feien el màster –els temps del màster, això ja és nou, eh!- els van fer obrir un blog per a un dels mòduls. Crec que fou açò el que em va llançar a fer-me’n un, amb la precaució de no publicitar-ho massa. I ves per on que ells l’abandonen en acabar l’assignatura i ací em teniu... Esperant? Després ha entrat més gent i, fins i tot, amics com el José Maria s’ha endinsat en aquesta xarxa.

Diuen que la Universitat mata la literatura, que ho mata tot, en definitiva. Jo de moment només n'he tret experiències i coneixences positives –amb tot el dolent que hi ha-. Què voleu? Sóc un optimista radical... A açò dels blogs no li he tret massa trellat, i encara no sé, no ho albire, fins on podrem traure-li el suc. El temps dirà si aquest matrimoni té futur o ells -els blogs- tornen a prendre el seu camí, sense mi, de nou.