Josep M. Ferrairó i Jordi Puig
No ha tingut mai un espai públic de reconeixement. I la seua vida, com la de molts dels nostres veïns, s'ha escolat pels clavills de la memòria i per la injustícia de l'oblit. Aquesta setmana Francesc Faus Llopis, Paquito rata, de Ròtova, se n'ha anat definitivament, quasi en silenci, sense que ens n'adonàrem.
Paquito va ser jugador de raspall dels anys 30 a 50 del passat segle. Fa un parell d'anys que un de nosaltres, Josep Maria, va gravar amb ell un seguit de converses sobre pilota valenciana. El material resultant va ser tan considerable i interessant que vam decidir anar lliurant-lo per capítols, a la revista La Falzia, la veu dels pobles silenciosos. Un dia i un altre, passava per la farmàcia, saludava, es parava a xerrar i ens preguntava pel resultat de l'entrevista. Quan ix? Una vegada fet el primer capítol, fa un mes, va revisar el segon; unes frases fora, unes altres matisades; tota la resta, correcte. “I avant, a vore quan ho traieu”.
Hem sentit un fort esglai, no ens ho esperàvem, tot i que sabíem per Paco Sastre que estava delicat. Ara ens vindran els remordiments, per no passar-nos una altra vegada a xerrar amb ell. I vos hem de dir que quan ens relatava els seus records d’adolescent, de quan anava als Escolapis de Gandia i feia partides prop de l’actual Prado (junt amb l’ex-professional de Rafelcofer “Coca” i amb Llorenç de Bellreguard i Lluís Escolano del Real); o quan tot emocionat ens deia com esperava la treta i com raspava la pilota al carrer Major de Ròtova l’any 1937, al seu nerviós i exitós debut “seriós”, amb només 16 anys, compartint carrer i il·lusions amb els seus amics (el seu cosí Paco Faus, que ja ens ha deixat, Eliseo, Joaquim de Vinyarta, Màxim Pau, “El Nene” o Francisco “l’Espenyat”); en aquelles converses, era tal la claredat d’idees i entusiasme que posava que, a banda de deixar-nos bocabadats, ens feia veure mentalment, com si estiguerem vivint-ho junts, tot el que ens exposava. I el temps passava quasi sense adonar-nos-en.
Senyor Paco, si vosté té la sort de poder captar els nostres pensaments i desitjos, crega'ns quan afirmem que no vam tindre la sort de poder disfrutar de la seua experiència, coneixements i trellat fins fa uns 2 o 3 anys; i ens va deixar molt impressionats. Tenia vosté 84 anys, i en diversos dies vam repassar una part (que desgraciadament no podrem completar) de la seua variada i densa vida, sobretot en relació amb el seu poble, els seus veïns, les seues il·lusions...; i també vam recórrer alguns dels carrers i innumerables pobles valencians on vosté va passejar, va jugar renyides partides, que deixaren, en la retina dels qui tingueren la sort de veure’l, la facilitat amb què soltava el braç o quan raspava, sempre fent-ho fàcil i efectiu. No el vam veure però hem parlat amb gent gran de Ròtova, del Real, de Gandia... que ens confirmaren el que ja intuïem: que era un del jugadors més complets de raspall al carrer entre els anys 1937 i 1950. I ara els rotovins jovenets ja no podran beneficiar-se dels molt coneixements que vosté conservava en quasi tots els camps de la vida i en especial del desitjat (per vosté i per nosaltres) resorgiment de la pràctica de la pilota valenciana pels carrers, frontons i trinquets nostres.
Ara que tenim l'article entre les mans (la segona part de l'entrevista per a La Falzia), a punt d'entrar a impremta, ens pesa un poc el cor per no haver-lo tret abans. Ja no li'l portarem a casa i ja no en veurà el resultat. I, sobretot, no hi haurà més converses disteses al carrer, al bar, al menjador...
Per sa casa, de més a més, han passat més estudiosos que nosaltres, àvids de records, d'episodis del passat segle XX, episodis que desafortunadament en moltes ocasions se'ls emporten els seus protagonistes amb ells. Paco, de fet, ens feia un llistat -enumerant-les amb els dits- de les entrevistes que li havien fet. I no era un home important, podríeu pensar. Per això no ha ocupat cap espai en cap diari.
Descanse en pau aquest homenot. Esperem que a Ròtova en guarden el record i l’honren com ell es mereixia.
1 comentari:
Jordi, la teua nota mereix un comentari més llarg del que sóc capaç d'escriure ara. Tenim dalt o baix la mateixa edat, i és probable pel que dius que hàgem conegut Piera més per la seua vessant "pública", cultural, que pel que ha escrit, que és molt, i bo de sobres com per a dedicar-li més lectures de les que almenys jo he fet. El dia que faça eixes lectures pendents, en podrem parlar millor.
Però també vull aprofitar aquest comentari per a animar-te a inscriure't en els "Premis Blogs Comarques Centrals" que ha organitzat "El Penjoll": és important que fem soroll des de la blogosfera més pròxima. Jo mateix t'hagués inscrit però s'ha de classificar en categories, donar l'email, etc. Ja ens diràs.
Publica un comentari a l'entrada