22 de novembre 2009

Diguem sí!

Des del segon pis, on ens van tocar els seients, l'espectacle del Raimon i del públic era molt entranyable i esperançador. Veure des d'allà tota la gent de peu, en un teatre on no cabia una agulla, ens va resultar certament esperançador.
Van haver-hi molts bons moments però un dels més emotius potser va ser el de cantar “Jo dic no”; era la cosigna de rebuig a una època fosca en què: “Hem vist la por / ser llei per a tots./ Hem vist la sang / -que sols fa sang- / ser llei del món. I la resposta, clara i contundent, pel desig de democràcia es traduïa en un “No, / jo dic no,/ diguem no. /Nosaltres no som d'eixe món”.
Però l'Helena tenia raó: nosaltres, certament, no hem vist la por, no hem vist la fam ser el pa dels treballadors..." Potser, li deia jo, al Raimon no li resultaria complicat ajustar a la música una nova estrofa que diguera: “sí, jo dic sí, diguem sí; nosaltres tenim (un projecte de) un país”.
I encara alguna cosa a dintre no em resultava perfecta. Allò era potser un miratge, un teatre ple de gom a gom. No n'estem acostumats a aquestes sensacions. On està tota la gent per fer, per construir aquest país?
Les generacions que plantaren cara al franquisme, però sobretot les que no ho hem conegut, tenim el deure d'aportar quelcom més que una oposició rotunda a allò que no ens agrada. Hem de dir-li que sí al país; i hem de demostrar que hi ha un projecte alternatiu i en positiu que ja està en marxa. Solament hem de canviar el xip.

2 comentaris:

Jesus Eduard Alonso i López ha dit...

Jordi, dir no era i continua sent necessari, encara avui.
Pot ser, això sí, que Raimon, les seues cançons i el 'seu' públic siguem d'un altre temps.

DE TOT UN POQUET ha dit...

Sí, no ens coneixem però estem en el mateix vaixell. Que tinguem sort!