15 de juny 2008

Després dels riuraus...

L’altre dia, Carlos deixava un post al Quadern de l’ecomuseu que em recordava un compte pendent i un tema que des de fa unes setmanes em volta pel cap: escriure sobre els riuraus. No crec que ací en quatre línies puga donar gaire informació més i que, de més a més, aporte noves perspectives sobre la història d’aquestes construccions. Només, recomanar-vos la lectura d’El Marquesat de Dénia, de Josep Costa i Mas, un dels principals estudiosos del cultiu de la pansa i comunicador proper.

Ara, en compte de parlar de l’ús, podríem fer-ho del seu desús; perquè eixe fou un dels motius, entre d'altres, pels quals es convocà una jornada d’estudi sobre el riurau a Benissa el passat 7 de juny de 2008. El seu abandó diu molt de la deixadesa i la poca imaginació per dotar-los de nous usos “adequats” a aquesta vida rural-urbana (en els millors dels casos) en què vivim.

Quan es parla de treball de col·lectivitats, com per exemple el que realitza “Riuraus vius”, sovint no es pot parlar de noms concrets. Però, tot i això, tots sabem que sempre hi ha determinades persones que esdevenen el motor d’iniciatives, sense les quals la cosa no haguera anat avant (ací explicite el meus ànims i suport a l’associació i als seus membres). Al voltant d'això, i reenganxant la situació d’Almiserà, que també comentava Carles, hi ha unes personetes que estan treballant i informant a la gent, fent assemblees i propostes constructives a qui volia donar les gràcies. L’altre dia, mentre escoltava Jesús Huguet (del Consell Valencià de Cultura) a la “I Jornada sobre el riurau”, pensava en la faena ben feta d’esta gent. Per a que després diguen! Gràcies, Xavi, Joseta, Montse, etc.

Tal com recomanava Huguet, han demanat, a les al·legacions al PGOU, que l’Ajuntament en faça un inventari, que els declare Béns de Rellevància Local –tot i demanant-ne la ratificació per part de la Conselleria- i que assegure la seua conservació. Ara la pilota està a la teulada de l’equip de govern. A veure què fan...

D’altra banda, encara hauríem d’anar un poc més enllà i filar més prim: té sentit la conservació d’aquests edificis sense respectar el seu entorn més immediat?; té sentit descontextualitzar-los, com hem fet en altres casos com Sant Jeroni de Cotalba, l’alqueria de Martorell (a Gandia) o el riurau del Roig (a Ròtova)?

A partir del segle XVIII, hi ha una obertura al camp: el treball, que abans s’havia fet als corrals interiors, es trasllada als voltant de les construccions i l’entorn del riurau és testimoni d’un nou espai per a la feina i la vida. Ara, però, en ple segle XXI, els riuraus estan deixant-se ensorrar o, com a molt, els hem convertit en un adossat més. El riurau, aquella construcció que s’obria cap a l’exterior, ha estat clos en ell mateix, perquè fa anys i panys que vam renunciar al paisatge per quatre duros.

Arribats a aquest punt, em resta tot per dir, tantes coses... Però hi ha faena; i eixes coses... I ja hi haurà temps per a fer-ho. Jo no acabaria l'article com ho feia Carles ("Quedan muy pocos riuraus en la comarca. Aprovechen antes que desaparezcan"); caldria dir: poseu el vostre granet d'arena perquè no desapareguen.