10 de novembre 2009

Murs interiors i barandats

Ara que fa 20 vint anys de la caiguda del mur, cadascú cerca nous murs per tombar, ací i allà; i de murs, n'hi ha, sobretot d'amagats interessadament. I hi ha murs a casa. És curiós comprovar com dos dels nostres companys de BLOC JOVE, Rosella Antolí i Xavi Ochando, han coincidit a buscar els murs que s'alcen al nostre país. Ochando, des d'una perspectiva més social s'insereix al si del país.
Però, què voleu, l'arromanguista m'ha remogut alguna cosa a dintre, mirant i intentant entendre les interioritats dels valencians vialencianistes; i ha fet que deixara esborranys i paperasses de banda per apuntar-ne quatre línies apressades.
Rosella també se centra en aquest país nostre; però parla també d'un país més interior, i parla de la casa -per dir-ho familiarment-, de l'orgull de la tasca feta. I és cert, ho he d'admetre. No solem acostumar a presumir-ne ni a fer-ne gala. No som especialment agraïts amb els companys i companyes que han dedicat més de mitja vida als ajuntaments amb regidories representant el BLOC -i l'UPV-. Potser cal cercar de nou eixa certesa desimbolta per respondre la tasca constant, diària i humil dels 300 regidors converteixen el BLOC en la força valencianista més important del país.
En aquest context en què ixen a la llum una bona llista de casos de corrupció, allò fàcil seria dir el que diuen tots: que tots els polítics són igual. Darrere d'aquesta frase hi pot haver l'empreny de qui veu que han jugat amb la gestió pública -un just empreny- o qui s'amaga rere la consigna per no donar un pas avant. Sí, cal millorar els partits, tots; cal convertir-los en estructures més flexibles al servei de les persones. Cal fer-los més transparents i més participatius. Però, d'inici, si us he de ser sincer, amb el poc que conec la forma de funcionar del BLOC, aquesta és l'organització que més m'ha convençut, sobretot per la posada en pràctica de la seua política, pel “de baix cap a dalt”. És el més paregut que hem inventat a pegar-li la volta a la política convencional.
Rosella parla també de la necessitat de sumar des dels col·lectius ciutadans. Els partits de l'esquerra, per a bé o “per a mal”, sempren se n'han nodrit. I ho dic amb una certa reserva perquè no podem assecar les iniciatives ciutadanes esgotant els “líders” ni els grups punters. Ho hic perquè també ens calen els moviments socials i les associacions que engresquen el panorama cultural, que un dia va esmorteir el PSOE i que ara intenta aniquilar el PP. Estic convençut d'això, perquè em crec el treball independent i crític de les associacions pel territori i cíviques, que generen iniciatives inimaginables en un país com el nostre.
I no ho veig incompatible, ho he de dir clarament, amb la participació política; no caiguem en els conceptes manipulats de “politització” que empren PP i PSOE. Calen totes les persones, ací i allà, a un àmbit i a un altre. I de manera imbrincada, perquè no. Cadascú a la seua vida té el dret i el deure de fer allò que estiga a la seua mà. Que els regidors, militants i simpatitzants del BLOC formen part d'associacions no és res dolent. Que la participació en les associacions maniate les persones per manifestar el suport per opcions alienes a PP i PSOE és més preocupant. Hem de tombar certs murs, són els que es troben al nostre interior.
Sí, Rosella, reivindiquem el BLOC, des de l'humilitat. Perquè el BLOC no s'ha barallat per mai per cadires -i les darreres coalicions ho demostren-; alguns, fins i tot, se'n podran sentir molests perquè el BLOC sol donar prioritat a l'aposta per unir i convergir amb altres partits per sobre dels llocs d'eixida. Però jo em quede amb el millor de tot això; em quede amb el compromís sincer per un projecte de país.
A voltes pense en la quantitat de murs que s'enumeren entre el microcosmos polític valencianista d'esquerres. I no sé segur si m'equivoque, o no, però potser no hi ha murs sinó barandats; i que, davant la nostra ceguesa, tots vivim a una mateixa casa, amb habitacions, on els inquilins que hi habiten no han volgut eixir de les respectives cambres.
Potser per a alguns no haurà sigut un encert, però el BLOC ha obert diverses vegades la porta de la seua habitació i ha cercat una sala comuna on trobar-se amb la resta de valencianistes. Jo personalment estic orgullós que ho haja fet; i ho estaria si ho tornara a intentar, a pesar del resultat passat.
Com a partit que ha unit valencianistes i com a partit que continua cercant un projecte major. Per eixes i per moltes altres coses, estic orgullós del BLOC.

1 comentari:

Rosella ha dit...

molt bona reflexió.... des d'un altre punt de vista però també en la mateixa línia... Cal estar orgullosos del BLOC!

t¡he enllaçat al meu blog... et visitaré sovint!

un abraçada bloquera

ROsella