Per a Ador, una pedrera sense horitzó

Xavier Ródenas i Jordi Puig, membres de la Plataforma pels pobles de la Safor; publicat a Levante-EMV (12-10-2007) i a Infosafor.

Corrien els anys 80 quan els pocs grups excursionistes que eixien a la muntanya (scouts, centres excursionistes i poc més) solien anar a fer alguna acampadeta a la Font del Sister d’Ador. Era una excursió molt guapeta, ja que es tractava d’eixir d’Ador, que aleshores era un poble valencià, amb una estructura de poble valencià i amb uns carrers i unes cases ben valencianes, i penetraves de sobte en un bosc mediterrani de pi blanc que enigmàticament havia resistit als incendis devastadors dels anys 70; un bosc que no abandonaves ja fins arribar a la mateixa font i al Pla, que un poc més amunt rebia els visitants amb una magnífica vista sobre el racó d’Alfauir. Eren quasi 45 minuts per dins del bosc, sense cap clarot de matollar, amb llesques de bancals abandonats que el bosc havia recuperat per als seus arbres i amb la grata companyia d’un castell musulmà del segle XI, el Castell de Palma… Certament, un conjunt ben singular al nostre malmés país. Bé, la pineda curiosament va esquivar la multitud d’incendis dels anys 80 i primers dels 90, però no va superar el destructiu model territorial que cada dia s’havia anat imposant amb més força a la comarca: el formigó. Així doncs, una primera pedrera, que ja havia començat a rosegar part de la pineda, va veure que el futur li era ben grat i els pins van anar caient davant de les màquines i els explosius, fins al punt extravagant i il·lògic de destruir el magnífic pinar, aïllar la Font del Sister i el seu Pla i sitiar el Castell musulmà com en temps passat… De nou, un país de taifes.

Ara la pedrera no camina en direcció al castell: per fi se n’han adonat que és un BIC, tot i que encara no han caigut en la necessitat de restaurar-lo. Durant molt de temps la pedrera d’Ador ha sigut (és?) també –tot i que il·legalment-, la d’Alfauir, perquè envaïa el seu terme sense permís, i solament la mobilització i denúncia dels veïns ha posat el tema sobre la taula, ja que certes autoritats volien fer la vista grossa –elles en deien negociació-. Ara la pedrera continua el seu camí, no sabem ben bé amb quin horitzó, perquè del tema ningú vol parlar. Continuen les barrinades que molesten; i allà han quedat les falses regeneracions de zones ja explotades (en aquells llocs on han estat executades, perquè hi ha altres zones que no s’han restaurat). Des de la Plataforma pels Pobles volem denunciar l'actual situació, així com la deixadesa de les autoritats que haurien de prendre cartes en l'assumpte.

Hem arribat al 2007, ben fotuts, amb una pedrera increïblement gran, que mai va estar on calia i que ha superat els límits tècnics i racionals; una pedrera que ha destruït un dels pocs pinars mediterranis extensos de la Safor, i que ha minvat un actiu cultural tant important com un castell del segle XI. A això se li diu visió de futur. A això podríem dir-li planificació del territori. O, també, mirar pels nostres fills; o sentir-se un bon valencià i defensar la nostra cultura. Fins i tot, des del punt més egoista, podríem dir-li potenciar el turisme d’interior i generar alternatives econòmiques per al poble. Som un país de cracks: no hi haurà muntanyes pelades? No hi haurà límits racionals? No hi haurà un altre model de país? Un altra forma de créixer? Els cracks pensen que la bassa sempre estarà plena, quins cracks! Molts opinem que estan ben equivocats, els nostres fills rebran una terra plena de finques, polígons i un paisatge de formigó i no hi haurà volta enrere; això sí, allà, a fer punyetes, alguna taifa de pi banc els quedarà per anar a fer el cabra. Quins cracks!, pensen molts veïns i veïnes, mentre els tremola el barandat amb les contínues barrinades de la pedrera.