LEVANTE, edició de Ròtova

Encara no és el dia dels Sants Innocents, ho sé. Però alguna cosa que no sabem ben bé què és ens empeny a dur avant una "operació", planificada entre cafés entre Paco, Vicent i jo. Ací queda la broma.

Premi de blogs de les Comarques Centrals Valencianes

No n'havia dit res fins a hui. I, com vos vaig comentar, no tinc massa temps ara. No obstant això, no importa. Com que Emili ho ha explicat en un parell d'ocacions molt bé, vos anime a llegir les instruccions que en dóna al post "Llegiu i voteu".

Vinga! Tot el món a participar al Premi de Blocs 2008 de les Comarques Centrals Valencianes, organitzat p'El Penjoll. No direu que no us n'heu enterat. L'Emili ens ha animat en alguna ocasió a fer-ho. I Carlos V ha entrat per tota la blogofera saforenca tallant i pegant un anunci entre els comentaris de cada espai web, a risc de ser acusat de practicar la missatgeria spam.

Doncs això, no us ho penseu més. Per cert, aquesta paret -ara un poc en hores baixes- també participa (aquí queda ;)). Teniu fins diumenge 21 de desembre per votar els blogs dels candidats.

Les Comarques Centrals Valencianes retornen, també, des de la xàrcia. Enhorabona!

Regals i reconeixements

Ara mateix estic acabant un parell d'articles encomanats, qua havia deixat aparcats sense cap excursa. I, a pesar que els temes a tractar se m'acumulen, ara no m'hi puc dedicar. Solament una pregunta: ja heu pensat que aneu a regalar estes festes?

No és que vulga vendre-vos la moto, tot i que en certa manera -ho reconec- alguna cosa n'hi ha d'això. No és que vulga fer-li la competència a Anna (XD) -podeu comprar la nina que parla valencià i, al mateix temps, la guia. Però, què millor que conèixer el teu territori i ajudar, amb la compra, a desenvolupar un projecte que pretén el seu desenvolupament sostenible? Ací vos deixe un dossier en pdf perquè li pegueu una ullada. A més, em sap greu no parlar-vos de l'agenda del Col·lectiu Obertament. Segur que ja n'heu sentit parlar. Així que ja ho sabeu: la nina, per regalar; la guia, per passejar i l'agenda, per saber quin dia féu el passeig i els regals!

Si per a estes festes no us heu decidit, no patiu; jo continuaré recordant-vos-ho de cara a Pasqua. :)

Finalment, us deixe un vídeo del dia de l'homenatge realitzat per la Plataforma pels pobles de la Safor a J. M. Ferrairó i l'entrega del guardó Circ de la Safor, durant la clausura de les Xarrades de Tardor de 2008, a Tano Passeig. És un homenatge a ell i al GEMAS (Grup d'Estudis Mediambiental de la Safor), entre altres coses perquè de vegades són parts indissociables; i les imatges són bones mostra del que dic.

Una guia per a la vall de Vernissa

Per fi, aquest divendres, presentem la guia que pretén ajudar-nos a donar a conéixer el projecte d'ecomuseu; no és la guia de l'ecomuseu definitiva, d'això estic convençut. Al projecte li queda camí per recórrer, més del que hem fet fins ara. I aquest camí que ens resta hem de saber-lo dissenyar entre totes i tots: eixe és el nostre objectiu. La guia la podreu adquirir ben aviat a les llibreries de la comarca i suposem que a les oficines de turisme.

Espere que us animeu a vindre; serà divendres, a les 20:30 h., al saló de plenaris de l'Ajuntament de Llocnou de Sant Jeroni. Després, podrem picar una miqueta, xarrar i compartir idees. 

És la porta d'un altre cap de setmana mogudet. Benvingut siga!

Entre llibres i música, tot festa

Quin cap de setmana, mare de Déu, Senyor! No hi ha hagut temps per a l'avorriment ni tampoc per pensar si el cos demanava descans.

Dijous per la vesprada s'havia inaugurat la fira del llibre a Gandia i, amb el fred i la lleugera pluja, vam haver d'estar-hi presents. A la caseta del CEIC Alfons el Vell hem tornat a traure el fons editorial de la institució al carrer; que bona falta li fa. Hem mostrat des dels llbres i documentals més nous fins aquells que potser la gent ja no sap ni que existeixen. I és que és difícil fer arribar aquest fons al públic de la comarca; però en això hauríem d'estar -i potenciar la divulgació- en més ocasions que la fira del llibre. Potser algun dia parlem del tema.

La qüestió és que de dijous a diumenge ha estat oberta la fira. S'han entregat els premis Ausiàs March de poesia i el Joanot Martorell de narrativa; de tot això ja n'estareu més que assabentats. Als amics del Facebook ja els havia avisat: passeu-vos per la caseta!, no per deixar-vos els diners -com també deia allà- sinó perquè les hores passaren més depressa. La veritat és que no em puc queixar: allà tenia l'antologia de Piera Ací no s'acaba tot, treballada per Àngels Gregori; el llibre sobre les Germanies, el quadernet comarcal que ha enllestit Vicent Olaso sobre els capítols del Llibre dels feits referents al castell de Bairén... I a sobre vau ser moltes les persones que us passàreu per allà i que us detinguéreu per estar una estoneta. Gràcies a totes i tots, eh!

I si solament haguera hagut la fira del llibre... A banda, divendres teníem el concert de Miquel Gil i l'orquestra àrab de Barcelona, a Sueca, que actuaven junt a Pep el botifarra i el guitarrista Mont. L'acompanyament va ser tota una sorpresa; i allà estàvem, quasi sense haver sopat.

Però és que, a més, se celebrava Santa Cecília a Ròtova, amb l'homenatge -de què ja he parlat- a Álvaro Navarro. No tindria prou barrets per llevar-me'ls per la faena que han fet els músics de la banda -podria seleccionar alguns noms però no ho faré-. I és que ens han tingut tot el cap de setmana de bòlit. I allà anava jo, de Gandia a Ròtova i de Ròtova a Gandia.

El concert, fantàstic! Em vaig perdre la dramatització de la vida de Navarro, interpretada pel seu propi nét. Però l'actuació de la banda, genial. Després vingué el moment dels reconeixements. Els familiars, que en la seua vida normal empren el castellà, fent un esforç immens per parlar valencià; i el nostre alcalde -que es veu que volia ser educat- tot el discurs, en castellà. Es veu que pensa que els Navarro no tenen el suficient coneixement com per entendre la llengua que parlem a Ròtova. No veig l'educació per cap banda, sincerament. Però en una cosa sí que vaig estar d'acord amb ell: si no haguera sigut per la banda, aquell homenatge no s'haguera fet.

La festa posterior al concert es va allargar fins a les cinc de la matinada; allà ens havien vingut a veure Consol, M. Àngels -M. Tere es retirà-... I passà el que havia de passar: que diumenge vam arribar tard a la paradeta. Ostres, si ningú ho havíeu notat, açò sobrava, no? Diumenge, més dinar i més fira. I més cansament; tot i que, en definitiva, aquesta és una fatiga amb un regust de satisfacció per haver sigut útil a unes quantes persones. Supose que, també, edulcorada per un final de festa tranquil i asserenat davant d'aquells ullets marrons. I d'aquell nasset!

J. P. (sobre justícia i poesia)

Hi ha qui m'ha fet notar el to de queixa que mantinc al blog; jo crec que no hi ha per a tant, perquè em conec i em sé positiu i constructiu (que no, constructor). No sé ben bé si encerte en l'apreciació ni si faig bé d'explicitar el que hom comenta en cercles de certa confiança, que no és altra cosa que la poca justícia que se li ha fet a Josep Piera i a la seua ja extensa i diversa obra.

Les jornades d'homenatge que ara se celebren són per mi una cosa extraordinària, en un doble sentit: primer, perque són fantàstiques i perquè demostren que els nostres escriptors accepten reptes i combois i tenen una capacitat d'organitzar-se encomiable; i extraordinària per allò comentat al principi: perquè ja era hora. No sé a què esperàvem, sincerament.

Tal volta, la faena feta a peu de carrer, a la televisió, a peu del passeig...; però tot això no hauria d'ajudar a tenir-lo en més consideració? Uns altres parlen del caràcter de l'escriptor de Beniopa; i jo, que no el conec, me l'estime des de la distància. Ni a la Safor ni a València he vist actituds gaire bones envers ell. D'excuses n'hi pot haver mil; i sort que ara, en temps d'aquest homenatge, tot ha sigut una veu unànime de reconeixement.

No vull que m'isca un panegíric ni un discurset de polític quan inaugura una obra -que ja n'he llegit algun sobre el tema-. No sé si faig un pèl massa de literatura sobre el tema. No sé si he transpassat la lírica quasi mística de Piera i ho he dut a l'èpica. El que resulta inajornable és el reconeixement continu; i això es tradueix en la seua lectura. I, a pesar de tot, sé que els nostres escriptors, molts lectors, etc. mestres, alumnes, etc. el frueixen, l'admiren. I no sé si calien aquestes línies.

Jo el llig i no l'he llegit massa; no l'he llegit suficient. I el rellegisc. Ara obric Les quatre estacions. I em sap greu no haver anat a la passejada. Excuses o remordiment?

La foto està extreta del blog d'Ambra. Presentació de Monodia de l'absència.

Una banda del poble

Un cap de setmana sense parar. Alguna reunió i algun que altre dinar -d'eixos que no saps massa bé si estàs treballant o mig de gresca -. 

D'altra banda, La Rotovense Musical ha inaugurat l'exposició en homenatge a Álvaro Navarro, un dels principals impulsors de la formació musical de la nostra vall. Han estat unes setmanes de molta faena. Però si alguna cosa té esta agrupació és il·lusió i gent amb la suficient determinació per portar avant projectes ambiciosos.

Jo estic desvanit, tot i que haguera pogut eixir millor, amb el disseny de l'exposició; el treball dut a terme per Fran, Mari, Laura, Carlos, etc. no es pot pagar. Però, a banda d'això, l'èxit de l'exposició rau en altres pilars, a banda dels ja esmentats: en la família de Navarro, per suposat, i en el suport i la identificació de la gent del poble amb l'activitat proposada i amb La Rotovense Musical; això és un fet incontestable, i es concreta en la cessió d'objectes i material gràfic i en la resposta massiva en la seua obertura.

Molts ànims. I Enhorabona!

Paquito rata, un pilotari que se n'ha anat

Josep M. Ferrairó i Jordi Puig

No ha tingut mai un espai públic de reconeixement. I la seua vida, com la de molts dels nostres veïns, s'ha escolat pels clavills de la memòria i per la injustícia de l'oblit. Aquesta setmana Francesc Faus Llopis, Paquito rata, de Ròtova, se n'ha anat definitivament, quasi en silenci, sense que ens n'adonàrem.

Paquito va ser jugador de raspall dels anys 30 a 50 del passat segle. Fa un parell d'anys que un de nosaltres, Josep Maria, va gravar amb ell un seguit de converses sobre pilota valenciana. El material resultant va ser tan considerable i interessant que vam decidir anar lliurant-lo per capítols, a la revista La Falzia, la veu dels pobles silenciosos. Un dia i un altre, passava per la farmàcia, saludava, es parava a xerrar i ens preguntava pel resultat de l'entrevista. Quan ix? Una vegada fet el primer capítol, fa un mes, va revisar el segon; unes frases fora, unes altres matisades; tota la resta, correcte. “I avant, a vore quan ho traieu”.

Hem sentit un fort esglai, no ens ho esperàvem, tot i que sabíem per Paco Sastre que estava delicat. Ara ens vindran els remordiments, per no passar-nos una altra vegada a xerrar amb ell. I vos hem de dir que quan ens relatava els seus records d’adolescent, de quan anava als Escolapis de Gandia i feia partides prop de l’actual Prado (junt amb l’ex-professional de Rafelcofer “Coca” i amb Llorenç de Bellreguard i Lluís Escolano del Real); o quan tot emocionat ens deia com esperava la treta i com raspava la pilota al carrer Major de Ròtova l’any 1937, al seu nerviós i exitós debut “seriós”, amb només 16 anys, compartint carrer i il·lusions amb els seus amics (el seu cosí Paco Faus, que ja ens ha deixat, Eliseo, Joaquim de Vinyarta, Màxim Pau, “El Nene” o Francisco “l’Espenyat”); en aquelles converses, era tal la claredat d’idees i entusiasme que posava que, a banda de deixar-nos bocabadats, ens feia veure mentalment, com si estiguerem vivint-ho junts, tot el que ens exposava. I el temps passava quasi sense adonar-nos-en.

Senyor Paco, si vosté té la sort de poder captar els nostres pensaments i desitjos, crega'ns quan afirmem que no vam tindre la sort de poder disfrutar de la seua experiència, coneixements i trellat fins fa uns 2 o 3 anys; i ens va deixar molt impressionats. Tenia vosté 84 anys, i en diversos dies vam repassar una part (que desgraciadament no podrem completar) de la seua variada i densa vida, sobretot en relació amb el seu poble, els seus veïns, les seues il·lusions...; i també vam recórrer alguns dels carrers i innumerables pobles valencians on vosté va passejar, va jugar renyides partides, que deixaren, en la retina dels qui tingueren la sort de veure’l, la facilitat amb què soltava el braç o quan raspava, sempre fent-ho fàcil i efectiu. No el vam veure però hem parlat amb gent gran de Ròtova, del Real, de Gandia... que ens confirmaren el que ja intuïem: que era un del jugadors més complets de raspall al carrer entre els anys 1937 i 1950. I ara els rotovins jovenets ja no podran beneficiar-se dels molt coneixements que vosté conservava en quasi tots els camps de la vida i en especial del desitjat (per vosté i per nosaltres) resorgiment de la pràctica de la pilota valenciana pels carrers, frontons i trinquets nostres.

Ara que tenim l'article entre les mans (la segona part de l'entrevista per a La Falzia), a punt d'entrar a impremta, ens pesa un poc el cor per no haver-lo tret abans. Ja no li'l portarem a casa i ja no en veurà el resultat. I, sobretot, no hi haurà més converses disteses al carrer, al bar, al menjador...

Per sa casa, de més a més, han passat més estudiosos que nosaltres, àvids de records, d'episodis del passat segle XX, episodis que desafortunadament en moltes ocasions se'ls emporten els seus protagonistes amb ells. Paco, de fet, ens feia un llistat -enumerant-les amb els dits- de les entrevistes que li havien fet. I no era un home important, podríeu pensar. Per això no ha ocupat cap espai en cap diari.

Descanse en pau aquest homenot. Esperem que a Ròtova en guarden el record i l’honren com ell es mereixia.

M. Josep i l'optimisme com a bandera

Parle d'optimisme i no em referisc a emprar-lo com un escut que no ens deixe veure avant. No és un cant happy flower. Clar que no! I tampoc parle de temeritat. Però sí de deixar de banda certs complexos de l'esquerra i, amb el seu permís, de l'ecologisme; cal ser durs i crítics però també propers i pedagògics. Parle de baixar de la torre i ser més propers. D'observar les iniciatives fantàstiques que som capaços de dur endavant; i -amb més mèrit- sense l'ajuda d'un govern que mira a un altre costat. I a la fi saber fer arribar totes eixes coses a la gent, sentint-nos forts, com una vertadera alternativa al cartró pedra actual, que tan llueix.

Parle, és clar, de parlar, tots amb tots: els qui volem un país més verd, més d'esquerres, més nostre. Perquè al remat, en les topades d'uns amb altres -salvadors, tots- ens l'estem deixant de banda, el país.

Però, per això, cal també més rigorositat, idees més estudiades, més ben presentades; ser més competitius que la resta de propostes -substituiu la parauleta per la que us abellisca; això de la competitivitat ens sona a negatiu, i no n'aspirem-; cal mesurar els esforços i ser incisius quan podem ser-ho, de manera planificada.

Aquestes són algunes de les reflexions extretes de les conclusions de la xarrada de Maria Josep Picó, el passat divendres a Gandia; i ella venia a parlar solament de medi ambient i comunicació. Solament, eh!; però parlar d'aquest tàndem suposa, en aquest país, planejar per dos dels eixos bàsics per construir una democràcia transparent i un país vertebrat: això és, recuperar el país. Crec que les seues paraules les podem extrapolar per a molts temes i ens poden servir a moltes persones, cadascú en la seua parcel·la de treball.

(A les persones que ens ajuden a construir, a actuar localment, per intentar tenir un trocet de món més habitable).

Aportació lexicogràfica local

Riurau: subst. m. Butlletí d'informació municipal de Ròtova, generalment bimestral, finançat amb els diners de tots i on es publiquen les coses d'uns pocs. Cal que s'abstinguen d'enviar col·laboracions les persones no vinculades amb el partit al govern.  

I la idea del butlletí no em desagrada.  Estan bé algunes seccions i notícies, que no tot ha de ser dolent. M'agrada veure el costat positiu de les coses però fallen les formes, com en tants altres aspectes de la vida municipal. Us deixe el darrer exemplar per a la vostra consulta. Almenys ara en tenim accés a través del web de l'Ajuntament.

Per una societat sostenible

Fa un temps que va marxar a treballar a les illes però quan torna ens contagia encara d'idees i energia, com quan endollàvem per la comarca i ens trencàvem el cap pensant de quina manera podíem aportar coses positives.

Ara, supose que desficiós de romandre en la distància i perquè açò d'Internet ajuda, ha decidit obrir un espai web per tal de "difondre el concepte de desenvolupament sostenible i crear opinió al voltant de temes d'actualitat que tinguen a veure amb la sostenibilitat, tant a nivell global com local. Aquest bloc naix a cavall entre el País Valencià i les Pitïusses (Eivissa i Formentera) i per tant, en els temes locals s'aproximarà més a la realitat d'aquests terrtoris tot i que tractarà d'abordar el major nombre de problemàtiques envers la natura i el medi ambient, l'economia i l'educació".

El blog està dedicar a "practiqueu els principis de la sostenibilitat i exigiu un canvi cultural cap a una societat més justa, més igualitària, de respecte cap a la natura i els elements mediambientals, aquí teniu un espai per l'opinió i la informació que esperem que compartiu".

Des d'ací una forta abraçada i moltes gràcies per l'esforç, que saps que va ser molt; especialment el teu.

Un correu, que també és per a tu

Hui he rebut aquest correu tres vegades:

“Cal que entreu a la pàgina web del parlament europeu i cliqueu a la pestanya del català, i després reenviar el correu. Si la visitem molta gent no eliminaran la versió catalana!

Aquest lloc web és una traducció calcada, perfecta i impecable de la web del Parlament Europeu feta per un jove de Lleida. Ho sembla, però no és el web oficial.

Malgrat que el web autèntic està traduït a més de vint llengües europees, moltes de les quals amb molt menys parlants que el català (*), el Parlament Europeu ha denunciat el plagi i vol fer tancar la versió catalana. Si fins ara no s'ha tancat és simplement perquè s'han quedat sorpresos de les moltes visites que ha rebut.

Per tant, passeu -si us plau- aquesta informació als vostres contactes: com més visites més possibilitats hi ha que s'ho repensin!

Llengües com el letó, l'estonià, el finès o l'eslovè, així com el maltès -amb només uns 300.000 parlants- tenen estatus de llengua oficial a Europa. En canvi el català amb uns 9.500.000 parlants i sent la desena llengua europea en importància, no té cap reconeixement en l'àmbit europeu”.

Probablement tu també l'hages rebut. Si és així ja sabem que alguna cosa ens uneix. I a partir d'ací, a banda d'un café, podem intentar bastir un país.

No sé si el reenviament per correu electrònic i les visites massives i continuades de catalanoparlants aconseguiran que no tanquen el web però ja és una bona notícia poder disposar-ne hui dia, tot i que s'haja aconseguit -com tan acostumats estem amb altres projectes- per l'acció d'una individualitat heroïca i precària (vull dir, sense ajudes). I és que aquesta tasca l'hauria de fer el mateix europarlament. La meua enhorabona a l'autor de la traducció.

Entrem? www.europarl.cat

Miquel, Josep Francesc, els riuraus...

La imatge duu per títol, si no vaig errat, “A un vell racó de l'oblit” i mostra un muntó de canyissos recolzats a l'interior d'un riurau de Terrateig. És la fotografia quasi guanyadora del primer concurs fotogràfic sobre riuraus, organitzat per l'associació Riuraus vius. Així ens ho ha confessat algun membre del jurat, entre bambalines. El seu autor, Miquel Camarena.

Ell junt a Josep Francesc i Carlos han estat els finalistes que ens toquen més de prop. Les seues imatges, a banda del reconeixement que es mereixen tots els participants, em resulten més familiars i, per això, més útils per a apropar-me al que van arribar a significar aquestes construccions populars, lloc de faena -al cap i a la fi- de molts dels nostres avis, i encara d'alguns pares. Tot i que la categoria de fotografia antiga ha estat declarada deserta, la de Carlos ha sigut mereixedora d'una menció especial: el seu autor és "Perfecto Montagud Espí a l’estiu de 1958, sastre afincat a Gandia i que pasava l’estiu a Almiserà... En ella es mostra a MªPaz i César Montagud en primer plà fent una tasca típica del treball de la pansa, la “girà” de la pansa damunts dels canyissos".

Aquest, igual que algun altre post sobre el mateix tema, no pretén ser un article llarg sobre la naturalesa dels riuraus. Simplement i senzilla, un homenatge a aquestes construccions, un agraïment a les persones anònimes que treballaren el raïm -no ho oblidem, no tot el raïm es feia pansa- i l'enhorabona a aquestes tres persones que ens toquen de prop. En especial, a Miquel i Josep Francesc.

Miquel, ja ho he dit en alguna ocasió, és el meu president, coordinador o com vulga anomenar-ho, al Col·lectiu Vall de Vernissa. No li agrada lluir el càrrec però el porta amb responsabilitat. Si ningú li ho confessa, ell no arribarà a llegir açò i, per tant, no em tallarà els ous. Escriu bé -ell ho sap-, però em costa Déu i ajuda que em faça articles de cuina, que ell tan bé cuina entre el foguer i l'escriptura. Per a la propera guia de la vall de Vernissa que traurem d'ací a poc hi ha accedit. I me n'alegre. No podíem tenir millors postres. Solament em sap greu una cosa: si haguera descobert eixes fotos fa uns dies, alguna d'elles haguera anat a la guia-llibre que està al forn. Ningú no és perfecte.

Evidentment, com ja he fet en alguna altra ocasió, la meua més sincera felicitació a l'associació Riuraus Vius; a la seua presidenta Josepa Cucó; a Lluís Fornés, a Carme Miquel, al centenar de socis que en formen part :) i a totes les persones que n'han contribuit.

Política en flascó menut

La política als pobles menuts té moltes cares; existeix la més negra, la dels antics caciquismes, la dels vots comprats a base de favors, etc.; la que tots coneixem però que no és objecte de notícia ni a la televisió ni a la premsa escrita. Però també existeix una altra de positiva, de propera. Una que fa referència a la tasca dels regidors dels municipis, que es preocupen per cada detall.

El dimarts passat estava emocionat perquè vaig poder presenciar una sessió del plenari a l'Ajuntament d'Almiserà, la primera a què assistia des que Xavi, el nostre amic, és regidor -bé la primera a seques-. I allà estava, sol entre les cadires destinades al públic.

Els tres quarts d'hora que va durar el plenari van ser desiguals: la majoria d'assumptes se solventen ràpidament i per unanimitat, perquè són tràmits que fan referència al funcionament ordinari de l'Ajuntament. Una subvenció demanada, la relació d'unes factures, l'aprovació de l'acta anterior; i alguna moció o proposta feta pels regidors. El PP en va presentar una per demanar que Gandia o la comarca poguera acollir les proves del carnet de conduir; una moció aprovada feia poc per la Mancomunitat de Municipis de la Safor.

El regidor del Bloc, Xavi, en va presentar a darrera hora una altra d'urgència, per tal que el plenari se solidaritzara amb la regidora de l'Alqueria agredida el cap de setmana passat durant els actes del Correllengua; una moció, per cert, que va ser aprovada per unanimitat.

Una vegada passats al torn de precs i preguntes, van començar les propostes i el seguiment de la realitat local, un aspecte que arribà a desesperar a algun regidor i que a mi em va admirar. Els clots d'un camí, el fem en una zona junt al poliesportiu; valorar la possibilitat de posar dipòsits per reciclar l'oli; mesures i detalls per millorar xicotets altercats a les festes; una millor atenció i diligència en l'entrega de la documentació sol·licitada -i és que, si no poden atendre a l'estiu, que no presenten aleshores el PGOU...-.

Va demanar per veure si es podia ajudar els xicons que fan batxiller, que paguen un autobús que els costa 50 euros al mes. I ací van botar tots “Ale, anem carregant el pressupost!”. “Però calculem el cost i valorem-ho després”, va apuntar l'altre regidor de l'oposició. La mesura no tenia més abast que el de tres o quatre xicons -que Almiserà no és tan gran-, un dels quals és fill d'una regidora de l'equip de govern. Impressionant, vaig pensar.

No puc arribar a recordar tots els xicotets aspectes que, amb més o menys habilitat, va tractar, davant la ploma del secretari i la paciència o despaciència de la resta. Tant és així que, quan Xavi va felicitar l'equip de govern perquè li havien fet cas i havien tapat uns forats a la plaça Monrúbio, l'alcalde va dir, amb un somriure, “Toca! Almenys hem fet alguna cosa bé...”. Havien tardat 5 mesos, va apuntar ell.

I allà estava jo, sol entre les cadires dels plenaris. Per cert, que una de les coses que ha demanat és que facen ban cada dia que s'hi celebre, per veure si la gent s'apropa i estan més acompanyats. Perquè, alguns ho obliden, però la política és això: intentar solucionar els assumptes de la gent; també, les xicotetes coses dels pobles menuts.

Hui

Encara em tremolen les cames, 

quan recorde com em tremolaven aquella nit.

Més reflexions sobre el paisatgezzzzzz

El dissabte 20 de setembre, El País duia un article interessant sobre els nous plantejaments al voltant del paisatge, sobre com l'hem de gestionar; idees que apunten noves vies d'estudi, experiències que fa poc també havíem conegut al Trentino -Artesella, crec que es deia-, etc. L'enllaç, ací: "La rebelión del paisaje", de Fietta Jarque.  

En posar-me a escriure sobre estos temes fa por que ho llegesca Roger i et faça dues puntualitzacions que et deixen estacat. Però en certa manera també l'he citat perquè, si encara no l'ha llegit, de segur que li agradarà tenir-lo a l'abast. D'altra banda, encara hi ha més motius: la guia que ara estem -ja per fi- acabant tracta amb especial atenció el paisatge; intenta donar una explicació sobre com ha arribat així fins els nostre dies. I sobretot com l'hem de valorar i que èn podem fer. És la nostra manera d'intentar percebre, explicar i mostrar la realitat. Una guia que ja tenim enllestida -estan acabant-la de maquetar i imprimir- i que, en haver finit, m'hauria de fer descansar un parell de dies. Som humans i mortals! 

Però això no serà possible. Vaig amb la son atrassada un poc, tot i que divendres vam poder gaudir del Correllengua i dissabte em vaig quedar avançant a casa. 

A Gandia, a la Marquesa, eixe dia hi havia dues jornades a les quals m'haguera agradat anar: una sobre custòdia del territori i l'altra sobre la llengua en els nostres escriptors contemporanis. Dues el mateix dia i a la mateixa casa de la cultura. L'altre dia en bromejàvem: ecologistes contra escriptors: uns salvant els arbres i els altres tallant-los per publicar. :). No pot ser això! I jo a casa avançant. Mmm... 

Això sí, el dia que ho acabe tot, pense dormir 48 hores; es veu que l'Helena m'ho ha pegat. Per cert, 100 posts! No és que siga gaire important però, com diuen per aquí, això és més que una punyà a l'ull...

13 i 13... i el Correllengua

Les comparacions diuen que són odioses però els actes esdevinguts aquest cap de setmana donen què pensar. Fa uns anys, 13 persones van ser detingudes de manera implacable -ací podeu llegir amb l'aplicació d'una contundència excessiva- per haver protestat durant una conferència de Fernando Giner a l'Escola Politècnica Superior de Gandia. Alguna d'aquelles persones va eixir amb el braç trencat i tots ells s'han enfrontat a un judici que em sembla que està a punt d'acabar.

L'altre dia, mentre passejàvem pel Correllengua, un grupuscle de la ultradreta va llençar pedres -no van protestar i prou- i van ferir una regidora de l'Alqueria. La policia, però, se'ls mirava des de la distància a la boca del carrer, en la intersecció al carrer Major; la suficient distància com per permetre que llençaren el que volgueren. Al nostre pas, tot just després de les pedrades, no hi va haver ni identificacions ni detencions, quan els véiem allà, a a penes huit o nou metres amagats darrere d'una banderes. Aquells 13 -o més, ves a saber- se'n van anar tranquil·lament a casa.

No obstant, ni l'agressió va poder amb el Correllengua, que va continuar amb normalitat, amb la participació de la gent del carrer, de col·legis, de dolçainers, d'una banda de música, de la muixeranga la Construcció de la Safor, etc.; el posterior sopar, el karaoke i el concert de Raça Borda, d'Odi -ja tinc el disc... i el pin- i d'Svaters van demostrar que els grups que comencen apunten bones maneres. Per no parlar dels més experimentats. Tota una mostra de la qualitat de la música en la nostra llengua. Em fa una miqueta de riure el fet d'haver de pronunciar aquesta mena d'autoafirmaions, perquè hi ha qui diu que, sentint-ho molt, no és així.

D'altra banda, les cares dels blogaires saforencs ja se'ns fan nítides: allà estaven l'Emili, Marta, Roger, Chritelle -als qui ja coneixia- i Anna, a qui ja he posat cara també! :). 

Premi Paracelso

Fa unes setmanes, pegant una volta per diversos blogs, vaig topar amb el post en què Marta ens atorgava el premi Paracelso. I clar, com podreu entendre, és el que menys em podia esperar. El nom complet del premi és "Paracelso 2008: Imaginaria Por Tus letras y tu magia". Referenciem la Lucrècia, ja ens ho perdonarà, qui explica l'origen del premi.

El meu blog premiat? A quin sant? La raó que ho justifica és "Per democratitzar la màgia de la literatura". Es devia tractar, per tant, d'un premi per a l'experiment de què us parlava fa uns quants posts.

La veritat és que estic més que content i, tot i que els milers d'euros m'hagueren vingut bé a mi, he de compartir-los amb Christelle, l'altra autora d'Un assaig de literatura a 2.0. Gràcies, Marta. Ja t'ho vaig comentar l'altra dia al Correllengua: ho tenia preparat en esborrany, en espera d'acabar-lo d'escriure i elegir els meus premiats. Últimament ho solc fer prou.

Christelle, el sopar el pagues tu!

I els meus premiats són dos; n'hi ha molts d'altres que, per suposat s'ho mereixen:

-el blog de l'Associació Cultural Correllops; ells com ningú ens presenten la màgia de la cultura popular en ple segle XXI.

- El Quadern de José Maria: qui sinó ell pot veure la natura amb eixa mirada mig màgica mig amatent?

Confesse que potser els haguera atorgat el premi a pesar que aquest haguera tingut una altra temàtica o presentació. Es mereixen un premi, i ací està.

Escoltar Jaume I

Hui ve a Vilaweb que diverses universitats de la Xarxa Joan Lluís Vives -en concret, les de Barcelona, Girona, Rovira i Virgili i València-, a través del grup Recerca en acció, han iniciat un projecte de digitalització i publicació en Internet del Llibre dels fets.

Amb motiu del huité centenari, s'han publicat diverses biografies i adaptacions a l'estàndard actual, un fet que ens permet apropar-nos-hi de tantes maneres com vulguem a una de les cròniques que conta com hem nascut com a poble. Al claustre de la biblioteca de Gandia, per exemple, també podeu visitar una exposició sobre Jaume I, per si ho voleu tenir fàcil. No cal que ens extenguem en les raons per les quals són importants -o haurien de ser-ho- per a nosaltres la figura i els escrits d'aquest monarca (per molt republicans que pugem ser ;P). 

Ara, amb la digitalització i publicació de què parlàvem, que teniu a la vostra disposició ací, es posa a l'abast de tothom la "còpia manuscrita més antiga del llibre, transcrita el 1343 al monestir de Poblet", que es pot ampliar i quasi manipular, això és, passar les fulles -amb el ratolí- i intentar llegir-lo. Fer-ho directament produeix unes sensacions increïbles. I si us dic que hi ha la possibilitat d'escoltar-lo? Perquè no ho proveu? 

Què voleu? M'emocionen estes coses! Ara estic pendent d'agafar per banda la biografia de Furió (n'han parlat bastant bé d'ella). Això sí, quan acabe amb la ditxosa guia esta que em té captiu a casa.

Font de la foto: "Jaume I a la seva tenda, durant el setge de Mallorca, parlant amb Berenguer Palou, bisbe de Barcelona, Gilabert de Cruïlles i Ramon de Centelles (MNAC).

Mullem-nos un poc. Per la música en valencià!

Supose que ja havíeu llegit la notícia  que la música en valencià passarà de puntetes per la fira de Gandia este any (per dir-ho d'una manera suau). Però heu llegit les declaracions finals del responsable de cultura? Ummh... Si no diem ara alguna cosa, quan anem a fer-ho? Podeu prendre el banner i/o passar-lo.

Us enllace un article de Pau Alabajos: "Complexos lingüístics i prejudicis musicals de l'Ajuntament de Gandia".

Descobrir-nos com a comarca (a setembre?)

El mes d'agost Descobrir Catalunya va dedicar un quasi monogràfic a la Safor, bé a Gandia i la Safor. Què faig escrivint un article sobre un número d'agost, ara a setembre? La veritat és que vig desar gran part d'estes línies sobre el blog i les vaig guardar com a esborrany. I tocava traure-les o esborrar-les.

Del monogràfic de la Safor, m'agradaria destacar diversos aspectes. Un d'ells és la tasca del fotògraf Xavier Gómez, qui, en pocs mesos, havia de fer la tasca per a la qual haguera calgut un any, per tal de captar les diferents tonalitats del territori en totes les estacions, tal com ens va comentar. Quan ens vam fer un café -encara estava a Potries-, ja duia a la motxilla un munt de papers, amb indicacions manuscrites, plànols i croquis diversos. Anava també amb un mapa, on apuntava recorreguts, rutes, etc. que li anava recomanant la gent amb qui es reunia. La trobada es va fer curta, l'entrepà quasi el vaig deixar per estrenar; el temps per esmorzar se n'havia anat, com quasi sempre que ens emocionàvem en un tema! Després, a Llocnou, ens va acompanyar en la visita dels italians, en l'actuació de la Muixeranga, en l'actuació de La Rotovense, etc. I el resultat, què me'n dieu? És fantàstic. Tal volta haguera calgut un poc més de realitat crua... Francesc també ho havia reclamat fa un temps (t'he pres la imatge!).

L'altra, el tractament de Gandia. La capital de la Safor encara irradia la influència d'altres temps. No parlem de les vessants demogràfiques, comercials i econòmiques, aspectes tots ells on evidentment existeix una clara atracció cap a la capital de la Safor. Parle d'escollir imatges i exemples d'ecosistemes, de la equiparació dels nuclis històrics de Gandia i Oliva... Del de sempre; i del que és inevitable.

Pel que fa als articles, que és el més important, se'ns ha quedat bon gust de boca; podríem dir que fins i tot n'hem gaudit de la lectura. Solament, desitgem que n'hàgeu disfrutat igual que jo i que, si encara no ho heu fet, la busqueu a la biblioteca o l'encomaneu perquè us la porten. 

Acabe la revista amb diversos subratllats, però no vull fer-ho més llarg. Açò tampoc és una tesi. "Mirada la comarca com una ciutat, que així la veig fa temps...", déia Josep Piera. És la gran conurbació de què ja parlava Joan Pellicer fa molts anys. Però, com la concretem? Ai, com les ciutats del segle XX? Ser una conurbació significa o ha de significar no poder saber on acaba un poble i on comença el següent? En ple segle XXI, hauríem de ser capaços ja -perquè d'ací a 25 anys (o 10, si m'apureu) serà tard- de poder ordenar la comarca d'una forma més que moderna i sostenible.

Si encara no ho heu fet, busqueu-la, llegiu-la; és una bona manera per continuar descobrint-nos i pensant-nos com a comarca.

Un experiment literari

Estos dies vaigun poc liat, sense temps ni per disfrutar les festes de Ròtova, arrel d'una guia i uns panells que estem embastint. No obstant, enmig de tot el maremàgnum ha aparegut una mena d'experiment.

No sabem ben bé què en volem fer. No sé exactament com ens eixirà. No sé quanta gent acabarà escrivint-hi. De moment, de l'únic que em sé cert és de la il·lusió pel projecte, tan per part de Christelle com meua. Us convide a visitar l'espai, que ara comença, que no té ni seccions i que solament vol servir, de moment, per dialogar, per escriure, per fer esbossos literaris... Per assajar a fer literatura. Us convide a participar!

Google

El primer que em va al cap quan pense “Google”...; uff, si us ho contara, algú em mataria.

D'un temps ençà he de reconéixer que el camp de les noves tecnologies em resulta atractiu; no com un fi en si mateix, com a objecte d'estudi i gaudi, sinó com a eina per a desenvolupar determinades tasques.

Aprofitant que l'anterior ordinador quasi havia mort -estava molt ratllat el pobre- , he estat intentant canviar el xip i passar-me definitivament al programari lliure, tot i que el Vista que duu l'aparell sembla difícil de desempallegar.

A Vilaweb havia vist anunciat el llançament del Google Chrome, que finalment duu una versió en català (això ja dóna gust, ací tenim un espai). Google s'ha decidir a fer un explorador. Amazon sembla que hi aprofita per fer una mica d'ombra anunciant un projecte que encara no s'ha concretat, tot i que quan aparega no hi haurà color -vaja, supose-. Ja hi haurà crítiques més documentades que la meua.

A mi aquest navegador de Google, ja instal·lat, em semblava interessant per dos motius: un per l'aspecte, ben net, sense gaire aplicacions ni elements que et distraguen. I, en segon lloc, per la disposició de la pàgina inicial: una mescla de buscador i presentació de les pàgines on solem entrar més sovint. Jo sóc una persona de costums diàries pel que fa a Internet: veig la premsa, el correu un parell de vegades al dia i poca cosa més. La qüestió és que ara ho tinc tot a un clic, fins i tot el correu, els grups de notícies i aquesta “paret”. Tot i això, em sembla que encara tindré una bona temporada el Mozilla -i l'Explorer per a determinats experiments-, i ja veurem què passa; darrerament, des que vaig començar a escriure el post, m'han sorgit alguns problemes en links i aplicacions.

D'altra banda, al voltant d'Internet, diverses eines de “socialització”, per dir-ho d'alguna manera -com el café del Bar Nou, amb el diari, no hi ha res-, han atret la meua atenció: el blogger, per a l'esbarjo (ja fa quasi un any i mig que estic per ací) i el wordpress per a la faena. Facebook i un incipient Youtube també han aparegut en les nostres vides.

Independentment que acabe emprant aquest navegador o no, em sembla admirable com la faena, la nostra i la de molta gent, cada vegada resulta més mòbil, gràcies a aplicacions com els documents que es poden treballar des del web; com podem coordinar-nos les agendes per treballar diverses persones amb un parell de clics. Google ja no és el buscador aquell que competia amb el Yahoo; nosaltres ja no som tampoc aquells que podien esperar tres dies per tractar de quadrar agendes per redactar un treball breu. Hem perdut, potser en serenitat, és cert.

Què li farem? Hi ha tot un nou espai comunicatiu, compartit amb els amics i amigues de carn i ossos que no haguera imaginat fa anys i que ja és una via complementària de relació entre nosaltres. Qui ho havia de dir, nosaltres, els dels 80.

Moments. L'estiu, com passa!

Hui ens hem posat de bon matí a la faena, d'una manera més accelerada que de costum. Serà setembre, seran els terminis que s'escurcen, que s'acaben. I ara que em retirava a descansar, m'he aturat un moment per veure què he dit, què no, quins temes han generat interés (la gent no es llança a deixar els comentaris que van fent-me personalment, serà possible...) i sobre quins altres m'he explaiat massa.

Ara que l'estiu "funcional" el podríem donar per acabat -tot i que em resta buscar una setmaneta per a fer vancances, les vacances perdudes-, he fet un repàs ràpid de trobades i records que no puc deixar d'esmentar: com la vinguda d'unes persones molts especials a les nostres terres: els meus cosinets francesos, uhmm, quant de temps! Julia entra al blog i el ressegueix de tant en tant. Per a ella he posat un traductor al francés. Rosi també se'n va vindre amb ella. I Laurent, Bruno, Mari, etc. Per a ells, va dedicat aquest post -la resta, m'ho permetreu-.

Des d'aquella nit de Sant Joan, han passat ja moltes coses. Hem fet un munt d'eixides curtes, de passejades; alguna d'elles heroïca, per les condicions climatològiques nocturnes a la vora de la mar (quina experiència! Espere que aquells olivers es tornen a apuntar a algun altre comboi semblant!). Passejades i concerts, de més o menys tirada: cutarock, més que rock, beniarock... ah i les festes de Llocnou i Almiserà.

La pujada a la casa dels Garcia, la platja... I la pell blanca, hi ha coses que no tenen remei! El passeig amb Vicent "planta", de qui m'agradaria parlar breument en algun altre moment. Eps, i el voluntariat pels conreus valencians, però això quasi quasi que és parlar de faena. I això ja ho farem en una altra ocasió.

'Papà administració' t'ho comprarà

"Gandia comprará a las constructoras viviendas a precio de VPO para alquilarlas". És la notícia de portada de hui, de la secció Safor, a Las Provincias.

Quan el govern gandià havia previst una mesura similar per a persones que es trobaven en dificultats econòmiques el primer que vaig pensar és que una mesura que, en principi, podia resultar quasi miraculosa, se li podia tornar fàcilment en contra seua. Perquè? Es tractava d'adquirir l'habitatge de les persones que no podien pagar les hipoteques i continuar llogant-los-les. Estem parlant d'una ciutat amb més de 80.000 i no sé fins on pot arribar aquesta mesura, més enllà de casos puntuals, i més en la situació en què estem. Però, tot i això, molt bé.

Però, ah peixet, ara resulta que les constructores no poden donar eixida a l'estoc d'habitatges que han construit i la cosa està més que parada. El regidor de Territori i "sostenibilitat" diu que vol " dar una salida a determinadas constructoras que, a raíz de la crisis inmobiliaria, se han quedado con viviendas sin vender". I és que segons ell, "el Ayuntamiento tiene la obligación de aportar soluciones, ya que alrededor de un 15% de la actividad económica de la capital de la Safor se sustenta sobre este sector".

Eixe és precisament el problema: que el 15 % de l'activitat econòmica gandiana (un 15,diu ell) es basa en el sector de la construcció. Aquesta és la situació anòmala que s'ha anat creant en aquest país. Que un sector haja monopolitzat l'economia valenciana, alentat pel govern autonòmic, duu a situacions de crisi com la que vivim actualment. Tothom ha invertit durant anys en la construcció, fins i tot moltes empreses de sectors diversos, que haurien d'haver dedicat els seus beneficis en la pròpia modernització.

El fet que no es venguen tants pisos i cases com fa un parell d'anys, siguem clars, no és una situació extranya, perquè el que no tenia ni peus ni cap era aquell ritme accelerat de consum del territori. Com a avantatge per a l'Ajuntament, sembla que les comprarà preu de VPO. Vaja, quanta generositat! També fora cas que haguera d'estar competint amb els preus del mercat!

I ara resulta que estos liberalistes que volien donar regna lliure al mercat de la construcció com a garantia del benestar de tots, s'han transformat en intervencionistes per a tirar-los una maneta a aquells que han construit més del que es podia vendre. En una situació difícil com aquesta, diversificar seria la millor aposta. Però no, quan els hagen tret els habitatges d'estoc, caldrà fer-ne de nou. I ara sí que ja no hi haurà parada, perquè ni la "crisi" frenarà el ritme de la construcció, mentre tinguen a "papà administració" que els compra els gelats que se'ls desfan entre les mans.

Solament falta que els constructors se'ns manifesten i ens diguen "ens cal més territori per urbanitzar!".

Paco Muñoz tornà a cantar

Dissabte 16 d’agost vam fer un parèntesi a les festes de Llocnou. Paco Muñoz feia un concert a Bocairent i aquesta era una cita que vam considerar ineludible. Paco rebia l’homenatge d’una ciutat que l’havia acollit feia anys, a l’espera que el nostre país –aquests a què alguns han renunciat- li’n faça un com ell es mereix.

Va començar l’actuació amb “la font”. “Hi ha una font al meu poble... la font s’anomenava Font de la Llibertat”. I a la ment del Miquel, per exemple, li va venir a la memòria la plaça de la Llibertat del seu poble; tots nosaltres pensàrem en el nostre poble, en cadascun dels pobles valencians. Jo vaig pensar en les carències del meu. L’ocell amb els ulls picats, la pedra manllevada, la por... tots són símbols i realitats presents en les nostres poblacions i que sovint no han estat qüestionats de manera oberta.

Acabe de llegir unes paraules de Paco Muñoz, al blog de “Mesque” (“Alia jacta est”), i ens emocionen les poques línies que expliquen l’estat de salut, les properes actuacions, etc.; i ens ocorre per la claredat, per la senzillesa i la cruesa del relat: “La mort va passar pel carrer major del Real de Montroi però no em va trobar a casa...” (podeu llegir-ho ací).

La veritat és que no sabia l’estat delicat del nostre cantant. “La cosa era difícil. Actuava després de molt de temps, a causa de la salut que li fallava. Havia de mirar de no emocionar-se massa, i havia de cantar a Bocairent, entre amics i més amics: complicat controlar tantes emocions” (Gàlim).

Aquella actuació va ser especial, tots ho vam notar; però a dintre nostre el sentiment es fa més gran a mesura que passa el temps. Alícia, desvanida. I l’Helena, emocionada amb el romanç del Penyal d’Ifac, enamorat de l’Aitana. Tothom seguíem silenciosos les lletres; movíem els llavis, no ho podíem evitar, deixàvem anar algun vers en veu alta i responíem, com no, de seguida quan Paco ho requeria des de dalt de l’escenari. Especialment emotiva, la cançó que Paco va dedicar a sa mare.



Paco és una d’eixes persones imprescindibles que ens ha ajudat a estimar el país, que ens ha fet qüestionar-nos una vegada i una altra –com va acabar el concert- què ens passa als valencians. Esperem poder continuar escoltant-lo durant molts anys. I, també, que les seues lletres ens facen reflexionar als joves, el futur del país.

Llocnou

Quan passen festes de Llocnou, l'estiu ha acabat. No és que ho diga jo ni la tradició oral local però ho comprovem cada any i, per tant, a pesar de la nostra curta edat, ha passat a formar part de la nostra particular "tradició" (per cert, que enguany hem repetit "paella per a tots", amb la qual cosa això també passa a formar-ne part). A partir d'ara, a pesar del canvi climàtic, a les nits comença a refrescar, comencem la recta final de les festes dels pobles, la gent necessita ja més temps per recuperar-se, no ve tan de gust allargar la nit i molts ja comencen a planificar el nou curs -diga-li escolar o laboral, o combinat-.

Les festes de Llocnou han passat! Nosaltres ni som de Llocnou ni hem anat solament a festes, com solen preguntar les dones del poble; les hem preparades, no obstant, durant tot l'any i hem sigut quasi adoptats. Això a Llocnou no resulta gaire complicat. Fins i tot Miquel, en el seu quart (?) cap de setmana a la comarca, ha fet un incursió pels pobles de la terra blanca.

Ale xiquets i xiquetes, a la faena. Aquest any he intentat combinar la festa i la faena pels matins, cosa que en principi no podia donar bons resultats; però, mira per on, hem avançat bona cosa, a pesar que el cos el tinguem per a l'arrastre. Ara mire el calendari, ja a la desesperada, i cerque uns buits per ajustar-hi uns dies de vacances. A veure si tenim sort.

Sobre patrimoni, també

Hui Las Provincias duu, entre altres coses, un article sobre patrimoni de Carlos. Val a dir que estic d’acord ni que siga amb la primera frase (de fet pensava que Bairén era el motiu pel qual el publicava, ja que complementava l'article central de l'edició comarcal) però em sorprén com des de la segona hi ha un gir inexplicable i s'hi dirigeixen els atacs cap als de sempre sobre altres béns. Compartisc la seua preocupació per la conservació del patrimoni però unes anàlisis parcials com aquestes no ens ajuden a avançar i la perspectiva de futur que presenta, de més a més, sembla descoratjadora. Considere raonable i normal discrepar de certes forces polítiques però, amb una miqueta de perspectiva, crec que sempre carreguem el mort sobre el mateix. Vols dir que les coses han pres “tintes insospechados”? Crec que el cas de l’alqueria de Romaguera ha seguit el mateix camí que qualsevol altra reivindicació patrimonial, fins i tot amb tots els seus defectes, és a dir, es reivindica tard i de manera precària per part d’una societat que no ha sabut encara organitzar-se per ser més efectiva en les seues peticions.

Crec que resulta injusta l’afirmació que diu que els propietaris només buscaven una compensació major a canvi de l’alqueria de Romaguera; que tots els problemes estaven en els diners. Eixa és la perspectiva que ha venut tant PSOE com Plataforma però no, la família, que continua reivindicant la seua protecció, amb les signatures que molts ciutadans hem aportat per a fer-ne costat. Fins i tot després de l’acord de compra, continua en peu la demanda que es conserve. Una altra cosa és el que decidisquen PSOE i Plataforma, que són qui poden conservar-la.

Del PSOE, parles d’irresponsabilitat per omissió, per haver deixat les responsabilitats de la gestió sempre en mans dels socis; tot i que és una actitud evident (la de carregar els socis amb la gestió per dedicar-se a vendre política) em sembla que al llarg de tot l’escrit dones a entendre que el PSOE mai ha tingut els mecanismes ni les possibilitats per salvar els elements patrimonials esmentats. A mi l’actitud que dones del soci majoritari de govern m’esglaia més que si parlares d’un partit gran amb una estructura forta, perquè sembla que es tracte d’un partit sense capacitat d’actuar, com un bebé en mans de la mare, una imatge que no es correspon amb la realitat.

Nosaltres també hem viscut amb estupefacció la destrucció de la Pilarica, la clínica Pellicer, etc. Un catàleg de béns acabat fa molts anys ben bé podria haver evitat totes aquestes destruccions i discussions; però això porta uns quants anys de faena, tu ho saps bé; i aquest catàleg de béns, per cert, quan s’està acabant –ja pràcticament enllestit-, és frenat pel gir en la política de l’Ajuntament.

Ara sembla que donem per fet que, amb aquests gestors de la nova Gandia, tots els elements patrimonials seran destruïts; per això la culpa és de qui no va deixar la faena acabada. I és que hem assumit que els actuals responsables ja no estan per eixes tasques.

Xavi Castillo i l'iceberg de Ròtova

Què pot ocórrer si unim Xavi Castillo amb un iceberg arribat al port de València en plena Copa Amèrica? I si l'iceberg és de Ròtova?
Ací teniu un fragment de l'obra Canvi climàtic circus, de l'actor alcoià (com el capità moro), durant la passada edició de la Universitat d'Estiu de Gandia, a la casa de la Marquesa.

`

Al·legar

Vinc de Castellonet de presentar unes quantes al·legacions al PGOU que uns amics ens han preparat per al Col·lectiu. Entre faeneta i faeneta, sempre hi ha un lloquet per a aquests afers, quan aquests no ens acaben per ocupar tot el dia, un fet gens estrany.

Aquesta és una tasca silenciosa i silenciada, de vegades per nosaltres mateixos, que no volem aparéixer com la gent que al·lega i al·lega. Però el ben cert és que aquest procediment és una part més de la participació ciutadana a què tot el món hauria de tenir accés. I, en aquest cas, en concret, la participació és més important que en altres ocasions, perquè el PGOU marcarà el disseny dels nostres pobles els propers anys: no solament parlem dels carrers nous que d’ací a uns anys veurem nàixer sinó a l’actitud que prenem respecte de la resta del terme municipal: les zones forestals, el sòl agrícola, eixos riuraus abansdonats, les cases velles que diuen que tenen algun valor, eixes paret dalt de la muntanya que diuen que són d'una ermita, etc.

Quan rebérem l’anunci del curt període d’al·legacions, informàrem tota la gent a què hem tingut abast, perquè en siguen conscients. Però no és tan senzill com tot això, ja que la gent no n’està acostumada i, de més a més, està avesada a assumir les decisions de les Administracions com una cosa immutable. Solament, de tant en tant, una vegada les actuacions estan en marxa, la gent es lamenta, critica i anhela una possible solució; ho acabem de veure amb el traçat del gasoducte per la comarca.

Per això, per facilitar la faena, quan tenim les al·legacions enllestides, moltes vegades les passem a la gent per veure si vol presentar-les junt a nosaltres. I el resultat sol ser bastant satisfactori. Aquí queda Almiserà.

Després de tot aquest procés, no obstant, les al·legacions presentades al PGOU són una cosa molesta per als nostres ajuntaments, que les veuen com una impertinència i les deneguen amb prepotència i sense cap mena de raonament. Per a ells, els vots ja els han donat suficient legitimitat per a dur endavant els seus plans.

Hi ha alguna cosa més preada en una democràcia que la participació? No hauríem de fer alguna cosa per fer més còmoda la participació entre els nostres veïns, en compte d’imposar períodes ridículs i limitar-se als anuncis al DOCV, un document que cap ciutadà deu consultar diàriament? Evidentment, açò falla per la base, per la part de baix. Jo, sincerament, si fóra alcalde, em sentiria molest si cap veí del meu poble no diu la seua en un projecte que hauria d’estar dissenyat per a tots. Em sentiria ignorat i sol.

Músiques

El passat divendres el monestir de Sant Jeroni de Cotalba va obrir les seues portes per la nit per a celebrar el XXIII Festival d'agrupacions musicals La Rotovense Musical, organitzat per La Rotovense Musical. La veritat és que el concert va estar molt però no el vam poder gaudir tranquil·lamen perquè algun amic ens va "atracar" dos dies abans i ens va proposar de ser presentadors a Maria José i a mi. Ella ja fa un temps que no toca i jo no he arribat a fer-ho mai, tot i que els dos ens agrada romandre vinculats a l'agrupació musical. Ací, el tríptic, un altre comboi.

En acabar, corrent cap a Oliva, per veure si encara arribàvem al Jovestiu. I tant que vam arribar! Gràcies, en part al retard que es va produir a l'inici del concert. Tot no ha estat negatiu, en aquest sentit. De fet, cal felicitar els joves, els organitzadors i els col·laboradors de l'esdeveniment, que ha abastat un èxit de participació. Molta, molta gent que feia temps que no veia se m'aparexia davant meu. També, gent que "no estava", shhh. Uf, massa per a tan poc de temps!

Ja veieu, músiques diferents, que contrasten, en a penes uns pocs quilòmetres i assaborits en pocs minuts de diferència.

PD: la foto és de Paco Sastre.

TOTES I TOTS SOM BATISTE MALONDA!

Signa aquest manifest

TOTES I TOTS SOM BATISTE MALONDA!!!

El passat 11 de juliol de 2008, David Barelles, Director General de Personal de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana, va comunicar al professor Batiste Malonda, director del Col·legi Públic El Castell d'Almoines, l'obertura d'un expedient disciplinari per no establir en la seva totalitat dels serveis mínims durant la vaga que es va celebrar el 29 de març de 2007.

Si resulta patètic que a hores d'ara, passats 15 mesos, dos cursos escolars i les seves memòries aprovades, etc., s'obriga un expedient a Batiste Malonda, és encara més preocupant l'escalada reaccionària que la Conselleria d'Educació està duent contra el projecte del CEIP El Castell i la persona que el representa.

Les persones signants:

- Igual que les entitats i persones que han premiat i reconegut el projecte i el treball de la comunitat educativa del CEIP Es Castell, i el seu director Batiste Malonda, (*), reconeixem i defensem dit projecte com un dels millors exemples de la Renovació Pedagògica i de la construcció de l'Escola Pública Valenciana.
- Denunciem la persecució i l'assetjament que està sofrint Batiste Malonda per part de la Conselleria d'Educació, perquè renuncie a tota possibilitat de seguir al capdavant del projecte, tal com reclama la comunitat educativa d'Almoines
- Exigim la retirada de l'expedient a Batiste Malonda, així com de l'informe negatiu de la seva gestió.
- Exigim la continuïtat de l'equip directiu del centre.
- Exigim la derogació de la Resolució de 16 d'octubre de 2007, la Instrucció de 17 d'octubre de 2007 i l'elaboració d'una nova normativa que permeta l'elecció de la direcció que desitge la Comunitat Educativa del centre. El cas d'Almoines és un exemple i un clar advertiment a qui confiaven en les possibilitats del procediment actual
- Demanem a les organitzacions sindicals i ciutadanes que investiguen i denuncien els possibles delictes d'assetjament, persecució i prevaricació que hagen pogut incórrer els/les diferents funcionaris/es i càrrecs polítics de la Conselleria d'Educació.

TOTES I TOTS SOM BATISTE MALONDA!
DIMISSIÓ DEL CONSELLER D'EDUCACIÓ!

Signa aquest manifest fent aquí un clic.
Difon-lo entre les teves companyes i companyes

(*) El col·legi d'Almoines va ser un dels primers centres a aplicar l'ensenyament en valencià i la seva trajectòria ha estat reconeguda, entre uns altres, per premis com el Baldiri Rexach, el Premi Melchor Botella a la Renovació Pedagògica, i la Creu de Sant Jordi que concedeix la Generalitat de Catalunya

Més informació a:
http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Protestas/sindicales/confirmarse/relevo/director/colegio/Almoines/elpepiespval/20080626elpval_7/Tes/ http://www.mestrescomarquescentrals.cat/blog/pdf/2/clavesexpedientemalonda.pdf
http://www.mestrescomarquescentrals.cat/blog/
http://malvarrosa07.wordpress.com/

Mare, jo vull el que té ell

Passada la febra dels PAIs solts i encaminats ja a la renovació dels PGOU dels nostres municipis, hem aconseguit, almenys, que es guarden unes certes formes en l’urbanisme local. Però no ens enganyem, solament és qüestió de formes perquè el més preocupant de tot continua estant en el contingut.

Castellonet, un cop ha trencat la closca del seu encastillament, ara aspira a tornar a doblar o triplicar el nucli resultant, amb un polígon dalt del turó, per oblidar per sempre més el poble que fou. Almiserà aspira a ser com Ròtova –un poc més, si pot- i vol passar dels vora 300 habitants als 1.700. Evidentment Ròtova (amb 1.400 hab.) no pot quedar-se enrere i aspirarà a ser com Vilallonga (per tenir-ne 4.000). Vilallonga, que s’ha fixat en Tavernes, aspira a superar els 20.000 habitants i la que exerceix de capital de la Valldigna veu amb bons ullets la multiplicació de la població per 2 o per 3, tot i equiparant-se a Gandia. I Gandia? Ai, Gandia, en qui es mira per créixer i destruir a un ritme imparable, per abanderar la despersonalització?

Resulta raonable que tots aspiren a fer del seu poble un lloc millor però és simplista confondre desenvolupament amb creixement i fixar, per tant, aquest darrer com a únic criteri per aconseguir un major benestar.

Amb l’arribada dels nous residents –molts i en pocs anys- i amb una major zona urbanitzada, els municipis menuts han de fer front a un major nombre de serveis, amb un recursos econòmics que, tot i que en principi augmenten per la nova construcció, aviat resultaran insuficients per fer front a més atenció sanitària, més recollida de fem, el manteniment de carrers i mobiliari urbà, les zones ajardinades, el repartiment de correu, la policia local i un llarg etcètera.

No caldria que cadascú analitzara les potencialitats del seu municipi i els oferira als veïns i visitants? Sembla que som xiquets passejant per la fira; insaciables, sempre volem el caramel del xiquet del veí i, quan el tinguem, ja haurem posat la nostra mirada sobre un altre d’aspecte més suculent.

Converses sobre macrourbanisme

Fa un temps que el ritme de Roger Cremades s’ha accelerat. Acaba de publicar el llibre Macrourbanisme i agressions al paisatge mediterrani. El medi ambient i la societat valenciana. Però això és la última part de la història: Cremades s’ha especialitzat en l’estudi del paisatge i el territori. Durant anys, ha donat suport a associacions de veïns, és un reconegut ecologista a la Safor i col·labora puntualment en diversos mitjans i revistes comarcals. Per a la tardor ha anunciat una gira de presentacions del seu llibre per diverses ciutats i pobles valencians; ja hi ha cua d’espera.

Segons ens explica el seu autor, “el llibre va dirigit a qualsevol persona no especialitzada, és un llibre de divulgació, una obra que condensa els principals problemes mediambientals de la nostra realitat, i les seues conseqüències, de les quals la majoria de la gent no té notícia”.
Primer que res, li preguntem per allò que hem vingut anomenant macrourbanisme. “És l’urbanisme pensat per obtenir beneficis i fet a gran escala, sense preocupar-se per cap altre condicionant. Se li afigen atractius per augmentar el preu de venda, com els camps de golf”; i, ràpidament, apunta, “els immobles, normalment, van destinats al mercat immobiliari especulatiu”.

Les conseqüències de tot això ja són visibles: la més perillosa, el creixement de la ciutat difusa –que Cremades explica al seu llibre-, que observem veient com van unint-se les diferents superfícies urbanes. Però n’hi moltes d’altres: “falta de previsió de serveis educatius i sanitaris, impacte ambiental i als recursos històrics i culturals annexos, malbaratament d’aigua, desconnexió amb el paisatge exterior...”. La llista és llarga i hi ha motius per oposar-s’hi. Roger ens apunta dues tipologies mal planificades: “els centres comercials traspassen les funcions dels espais públics a espais privats, cada dia és més difícil fer vida social i no anar de tendes a la vegada. En segon lloc, les urbanitzacions disperses causen el col·lapse de les zones urbanes amb la seua dependència funcional d’altres espais, sense el cotxe no s’hi pot satisfer cap necessitat”. A més, aquest creixement, puntualitza, “suposa la fi de la ciutat com a centre de convivència i de relacions socials”.

La tasca ecologista a la comarca.
La funció dels grups ecologistes a la comarca és important: “la sensibilitat mediambiental els confereix una responsabilitat molt gran al si d’aquesta societat. En primer lloc perquè informen la població d’allò que succeeix i de les conseqüències que tenen les decisions dels polítics”. I les dificultats a què han de fer front no són poques; hi ha informació que s’oculta i punts de vista que no interessen, que se silencien.

Però també podem fer un passeig per la Safor: a Gandia tothom està expectant per veure què passa amb el projecte Gandia 2025: “allí veurem si de veritat es té en compte el medi ambient, o si a l’Ajuntament de Gandia tan sols en parla com a cortesia per a no ésser censurats pels ecologistes”, ens confessa Cremades.

“A la Safor”, ens diu, irònicament, “no ens podem queixar, ara mateix els temes que més ens preocupen són el futur de platja de l’Ahuir, les noves carreteres per anar a l’Orxa, l’aterrament de marjals a Tavernes, el transvasament del Xúquer -que passa per Simat-, l’alta tensió, el desdoblaments d’infraestructures paral·leles a l’AP7, la legalització d’urbanitzacions il·legals a nombrosos pobles -com la Font d’en Carròs-, el creixement desorbitat d’Almiserà i Barx, la manca d’un transport públic eficaç en les rutes que van des de la capital de la comarca a Vilallonga i a la Vall del Vernissa...”.

Quan li comentem que hi ha al llibre temes que ens deixen amb la mel a la boca, Cremades ens respon que “s’aporta la informació necessària per a documentar el tema sense que puguen quedar esquerdes en el discurs. Fins i tot hi ha un annex estadístic per si hi ha algú amb set d’informació. Respecte al mode de tractar la informació, es el més planer possible”. I afegeix: “Pense que si algú té ganes de més després de llegir un llibre tan crític i alhora veraç amb la realitat que ens envolta és que m’ha sortit bé la criatura”.

Una mirada positiva.
La situació econòmica actual no passa desapercebuda en la conversa. “Ha acabat un boom urbanístic de tants, en vorem altres, tan aviat com passe aquesta etapa de recessió i segurament de canvi de model energètic. També sembla que serà notori el que succeirà a València quan hi arribe l’AVE i es puga estar a Madrid en 1 hora. Pareix que el fenomen tindrà conseqüències ací també. Hi haurà altres booms, malauradament hi ha gent que en viu, d’aquestos booms. Si fins i tot en èpoques de bonança econòmica es construïra en quantitats raonables, després les caigudes de l’economia no serien tan fortes”. A pesar que els temes de la conversa donen per a un soterrar, Roger és una persona optimista: “tot i aquesta munió d’agressions al paisatge i problemes mediambientals ”, conclou, “no em cansaré de dir que encara estem a temps, que podem ser un referent en quant a paisatge i qualitat ambiental. Una de les nostres metes és conscienciejar a la població dels problemes que patix. Jo pense que en el conjunt de la Safor, de cara a l’urbanisme de camps de golf, això s’ha aconseguit, no?”.

(Podeu llegir l’entrevista completa a www.infosafor.com)